Des que el president nord-americà va retirar el seu país de l’acord nuclear iranià, els preus del petroli han assolit el punt més alt dels darrers quatre anys.
La caiguda dels preus del petroli des de 2014 havia colpejat durament l’economia de l’etern enemic dels Estats Units. Quan els Estats Units i la Unió Europea van imposar sancions a Rússia, els preus del petroli van caure en picat i van perdre més de la meitat del seu valor. El ruble rus va seguir una corba similar, perquè l’economia russa depèn en gran mesura dels ingressos procedents de les exportacions del petroli.
Per contrarestar aquestes recessions econòmiques Rússia va crear el Fons de Reserva Nacional, on es van dipositar ingressos procedents del petroli. El Ministeri de Finances rus podia utilitzar aquest fons per satisfer les necessitats del país quan els ingressos del petroli caiguessin per sota del preu d’equilibri pressupostari.
El Fons de Reserva Nacional, que abans que les sancions afectessin Rússia comptava amb 90.000 milions de dòlars, finalment es va buidar el 2017 després de diversos anys amb preus del petroli baixos.
L’únic que li calia a Rússia era que pugessin els preus del petroli i, irònicament, qui va provocar aquesta pujada va ser el president dels Estats Units.
Què passa ara?
La decisió del president Donald Trump de retirar-se de l’acord nuclear iranià, que considerava «el pitjor acord de la història», va provocar un augment gairebé instantani dels preus del petroli. Washington també tornarà a imposar sancions a les exportacions de petroli de Teheran al novembre. Aquest termini es fixa perquè les empreses i els bancs puguin posar fi als acords existents amb els seus homòlegs iranians.
Tot i que encara és difícil mesurar l’impacte a gran escala que tindrà aquesta decisió sobre el subministrament mundial de petroli i els preus del cru, l’especulació als mercats va donar un altre impuls als preus del petroli.
«Els preus [del petroli] es van disparar a l’alça a mesura que els comerciants anaven digerint l’impacte sobre les exportacions de petroli de l’Iran», que actualment satisfan el 3% de la demanda mundial, remarcava el ‘Financial Times’.
Mentre que alguns coneixedors de la indústria prediuen que les exportacions de petroli de l’Iran podrien reduir-se més d’un 40%, d’altres sostenen que la manca de suport internacional podria diluir l’efecte de les sancions.
La Xina, França, Alemanya, Rússia i el Regne Unit són les altres parts implicades en l’acord signat el 2015, i segueixen donant-li suport.
L’impacte de les sancions també dependrà de si els compradors internacionals realment compleixen amb les sancions. El principal consumidor d’energia del món, la Xina, ja ha ignorat les sancions de Washington en el passat i cada vegada estableix més acords amb la sancionada Rússia. El més probable és que el drac asiàtic no faci cas de les sancions dels Estats Units contra l’Iran i segueixi actuant com fins ara.
Si a la nació de l’OPEP li resultés molt més difícil vendre el seu petroli a altres països, probablement la Xina passaria a ser la seva primera opció per als lliuraments a llarg termini. Des de l’any 2015, s’han mantingut negociacions sobre la construcció d’un gasoducte entre els dos països que travessaria el Pakistan, unes negociacions que es podrien accelerar en el marc de la Iniciativa del Cinturó i de la Ruta de la Seda, i fins i tot més si l’Iran es tornés més dependent de la demanda xinesa.
Les exportacions de petroli iranianes també podrien desviar-se a països que «tenen una major tolerància al risc per al consum de [petroli sota sancions]», va recalcar Marwan Younes, director d’inversions d’un fons de cobertura de matèries primeres amb seu a Nova York.
Què implica això per a Washington?
Segons el corresponsal diplomàtic i de defensa de la BBC, Jonathan Marcus, el fet de retirar-se d’un acord que funcionava amb l’Iran, aliats a llarg termini de la UE, la Xina i Rússia ha soscavat de manera considerable la diplomàcia de Washington. No obstant això, podria haver-hi més implicacions per a Washington.
Si les sancions reduïssin de manera important les exportacions de petroli de la nació de l’OPEP, els EUA podrien beneficiar-se de la situació omplint els buits que quedarien al mercat mundial.
D’acord amb l’Administració d’Informació Energètica, la producció de cru nord-americà comptarà amb 2 milions de barrils addicionals per dia a finals de l’any que ve. Aquest subministrament addicional podria reemplaçar el buit de l’Iran al mercat mundial.
Un altre actor energètic clau i aliat dels Estats Units a llarg termini podria aprofitar les sancions renovades a les exportacions de petroli de l’Iran. L’Aràbia Saudita, enemiga eterna de Teheran, reté més de 2 milions de barrils per dia sota la seva quota actual de l’OPEP.
Juntes, les reserves de Washington i Riad podrien compensar fàcilment qualsevol possible escassetat de petroli en el mercat mundial.
Què implica això per a Moscou?
Moscou ja estava cooperant estretament amb el càrtel de l’OPEP per reduir la producció amb l’objectiu de mantenir l’augment dels preus del petroli.
L’última decisió de Washington de sortir de l’acord amb l’Iran i tornar a imposar «les sancions més altes» a les exportacions de petroli iranianes probablement farà que els preus del petroli pugin més del que ja s’esperava.
L’augment dels preus del petroli és una gran oportunitat per a Moscou, que ha estat esperant amb impaciència el moment de tornar a omplir les seves reserves nacionals.
L’augment dels ingressos procedents del petroli enfortirà l’economia russa i l’ajudarà a fer front a qualsevol futura sanció per part dels Estats Units i la Unió Europea.
L’última jugada del president Donald Trump ofereix l’excusa ideal al president rus Vladímir Putin, que va començar el seu quart mandat poc després d’haver obtingut la victòria a les eleccions del país amb el percentatge de vots més elevat de la seva trajectòria política.
Dos dies després de la seva quarta presa de possessió i només un dia després de l’anunci de Donald Trump d’abandonar l’acord amb l’Iran, el president rus va tenir una oportunitat perfecta per mostrar al món la recuperació del poder rus.
El Dia de la Victòria és una de les dates més celebrades del calendari rus. A diferència del que passa a Europa, a Rússia tota la població celebra el final de la Segona Guerra Mundial amb gran orgull i alegria.
Aquest any l’ambient encara ha sigut millor, perquè la recuperació estable dels preus del petroli des de l’estiu de 2017 ha ajudat Rússia a superar probablement els pitjors efectes de les sancions occidentals i a recuperar-se.
Durant la tradicional desfilada militar celebrada a la plaça Roja, a pocs minuts del Kremlin —que constitueix el centre i el símbol del poder polític del país—, el president rus va poder demostrar al món el poder intacte del seu país.
A mesura que han anat augmentant les tensions amb Occident, en particular amb l’expansió de l’OTAN a Europa Oriental i el conflicte a Ucraïna, Vladímir Putin s’ha esforçat per modernitzar l’exèrcit rus. Els ingressos del petroli li han permès reconstruir el segon exèrcit més poderós i temut del món —tant, que la retòrica de la Guerra Freda ha tornat a aflorar.
Diane Pallardy va estudiar un Màster en Política i Relacions Internacionals a la Universitat de Kent, i un Màster en Política Mundial i Energia Fòssil a l’Escola Superior d’Economia de Moscou.
