-
Les comunitats en transició volen esdevenir una alternativa davant de la predicció dels escenaris futurs que plantegen la necessitat de repensar les societats humanes
Des de fa uns anys sonen amb força conceptes com transitions towns (ciutats i comunitats en transició), monedes locals, decreixement i simplicitat voluntària. Els mateixos serveixen per il·lustrar algunes propostes fetes des d’alguns sectors socials per desenvolupar d’una economia ecològica que faci front als reptes que suposa per les societats humanes el canvi climàtic, l’esgotament dels combustibles fòssils, així com l’emissió de diòxid de carboni que està provocant l’escalfament global.
L’Origen del concepte
A començaments del segle XXI el britànic Rob Hopkins i un grup d’estudiants del Centre de Formació Professional de Kinsale dissenyaven un “Pla d’acció pels descens de l’energia” on establien les bases teòriques de com haurien de ser les ciutats del futur partint de l’escenari on el canvi climàtic i l’esgotament de l’energia procedent de combustibles fòssils obliguen a les societats humanes a desenvolupar estratègies d’adaptació a aquests nous contextos. Partint de tot un conjunt de mesures en els àmbits de la producció d’energia, l’ensenyament, l’economia, la salut i l’agricultura es va desenvolupar una proposta que pretén fer viables comunitats i ciutats en transició (transitions towns) que transitin des dels models de desenvolupament humà actual a nous models de desenvolupament de les societats humanes del futur.
Resiliència, peak oil i canvi climàtic com a conceptes clau
Les iniciatives de comunitats en transició han esdevingut un moviment social i ambiental que planteja un desenvolupament econòmic que posa la vida al centre de la vida, proposant una reflexió en relació als models de vida i de relacions propis de les societats industrialitzades i occidentals amb la finalitat de replantejar-se les mateixes d’arrel per reduir l’impacte i la petjada ecològica en el medi ambient. Per aquest motiu tenen en consideració tres conceptes, els quals queden del tot interconnectats, com són el peak oil (moment en que s’assolirà la taxa màxima d’extracció del petroli a nivell global a partir del qual la mateixa entrarà en declivi terminal fins a l’arribada d’un escenari d’esgotament d’aquest recurs, conegut com a “crash oil”), el canvi climàtic (proposant una societat que disminueixi dràsticament les emissions de carboni a l’atmosfera) i la resiliència, entesa aquesta com la capacitat d’aquestes comunitats d’adaptar-se i fer front als canvis que es generaran a partir dels escenaris anteriorment descrit.
Els tres nivells d’actuació per fer viable la transició
El concepte de comunitats en transició és una aposta pel retorn a les economies de petita escala, relocalitzades, per l’implementació d’infraestructures energètiques descentralitzades i controlades pel conjunt de la població local, lluny de l’oligopoli i el monopoli que exerceixen les grans multinacionals en la generació, el transport i la distribució d’energia, per la producció alimentària ecològica i de proximitat, per la recuperació del coneixement popular, així com per un descens del consum energètic.
L’escala on es va més viables aquesta transició és la local, tot i que també és important que en les altres escales (Internacional i estatal) es duguin a terme actuacions que vagin en el mateix sentit i que es fonamentin en la combinació d’estratègies Top-Down i Bottom-Up.
Així a nivell internacional es plantegen canvis contundents i dràstics en els protocols internacionals sobre el canvi climàtic, que es decreti una moratòria sobre la producció d’agrocombustibles, s’estableixi un protocol per assolir la disminució progressiva de l’ús del petroli i altres fonts d’energia no renovables, un replantejament del creixement i desenvolupament de l’economia a escala global, regular el lliure comerç, així com prendre totes les mesures necessàries adreçades a preservar la biodiversitat, entre d’altres.
A nivell estatal es planteja la necessitat d’aprovar dràstiques legislacions que permetin implementar polítiques efectives per fer front al canvi climàtic, la limitació del comerç de les quotes energètiques, el disseny i desenvolupament d’estratègies estatals per garantir la sobirania alimentària i energètica (apostant per les energies verdes), així com l’aposta per la descentralització dels governs per fer efectiva la capacitat d’autogovern de les comunitats en l’àmbit local.
A nivell local es planteja la necessitat de dissenyar col·lectivament en el marc de les comunitats,(mitjançant processos participatius que facin efectiva la democràcia directa, activa, participativa i inclusiva) iniciatives de transició i plans de descens energètic, així com la creació de petites companyies (controlades per la comunitat) de generació i subministrament energètic que afavoreixin l’autogeneració d’energia i l’autoconsum, fent efectiva la sobirania energètica. També s’aposta per una agricultura ecològica, de proximitat i de temporada que permeti garantint en la mesura del possible la sobirania alimentària, així com la creació de monedes locals que permetin generar fluxos econòmics per articular economies circulars.
Alguns exemples de comunitats que han començat a plantejar-se la necessitat d’avançar cap l’implementació de projectes de transició energètica són Bielefeld a Alemanya, Penwith, Bristol, Lewis i Totnes al Regne Unit, Kinsale a Irlanda entre d’altres llocs.
La (re)descoberta de la simplicitat
Un dels altres elements importants per a què les comunitats en transició siguin experiències reeixides passa per posar en el centre de les accions a les persones, les quals han de prendre consciència de les mesures ha assumir inicialment de forma individual per donar viabilitat a l’articulació d’aquesta comunitat que aprèn a viure amb un estil de vida diferent als estàndards (pel què fa hàbits de consum i desenvolupament) propis de les societats industrialitzades. Per aquest motiu pren especial importància el concepte de simplicitat voluntària, que aspira a aprendre a viure més amb menys, reduint els consums i replantejant, per exemple, les formes de mobilitat i per tant el nostre impacte en l’entorn més proper.
Hugo Alvira Esteban (@manel_lafarga) és llicenciat en Història i màster en Estudis Històrics per la Universitat de Barcelona, també es analista i actualment col·labora en el desenvolupament d’un projecte d’energies renovables i moneda local.
