La nació llatinoamericana es troba en un cercle viciós: les exportacions de petroli són la seva principal font d’ingressos, però tant la caiguda dels preus del petroli des del 2014 com les sancions de Washington han fet que el país caigui en picat.
Les retallades en la despesa han tingut un efecte important en el sector petrolier, i una prova d’això és que les refineries, les instal·lacions d’emmagatzematge i els petroliers del país actualment es troben en mal estat.
Amb una taxa d’esgotament del 25% natural, els camps petroliers veneçolans requereixen un manteniment constant, però el govern veneçolà ja no el pot finançar. Com a conseqüència d’això el país, situat damunt de les reserves de petroli més grans del món, ha arribat a la seva taxa de producció més baixa en gairebé tres dècades.
La situació s’ha deteriorat fins al punt que Veneçuela s’ha classificat com el segon país menys fiable del món per invertir, precedida només per Haití. Després de la confiscació d’actius de diverses empreses estrangeres al seu territori i l’impagament de dos dels seus bons nord-americans, l’accés del país al crèdit internacional es va reduir dràsticament.
Els seus aliats tradicionals com ara Cuba, la Xina i Rússia li han seguit donant suport i, de fet, aquests dos últims països li han prestat un total de més de 77 mil milions de dòlars, a través d’acords de préstec a canvi de petroli. No obstant això, Caracas ha posat a prova la seva paciència.
A principis del 2017, Veneçuela havia retardat el lliurament de més de 13 milions de barrils de petroli cru i refinat a la Xina i a Rússia. Tal com va subratllar el Council on Foreign Relations, el país amb prou feines pot subministrar el petroli necessari per pagar els interessos dels seus préstecs xinesos.
A banda d’això, la nació llatinoamericana té problemes financers més profunds: fins i tot ha de lluitar per pagar les despeses d’enviament per noliejar petroli a la Xina i a Rússia. Per no enfonsar-se, Caracas ha de llogar més del doble dels petroliers que sol contractar per complementar la seva pròpia flota, que ha quedat obsoleta. De fet, a causa de les regulacions ambientals, ni les aigües internacionals ni els ports d’altres països accepten els vaixells veneçolans amb fuites.
En els últims dos anys, una nova tendència entre els inversors expropiats i els creditors veneçolans ha començat a amenaçar la capacitat del país per abastir els seus principals clients. Quan no hi ha retards o cancel·lacions en els lliuraments dels vaixells que transporten petroli veneçolà, existeix un altre risc: que les empreses estrangeres els confisquin.
L’empresa estatal Petróleos de Venezuela (PDVSA) deu milions de dòlars a cadascuna d’aquestes empreses estrangeres, sigui per les despeses d’enviament impagades —com en el cas de la russa Sovcomflot— o per les indemnitzacions impagades pels actius nacionalitzats —com en el cas de la nord-americana ConocoPhillips.
Des del 2016, diversos petroliers veneçolans han estat confiscats a les illes holandeses del Carib. Curaçao, Bonaire, Aruba i Sint Eustatius són centres comercials clau per a Veneçuela, que gestiona diverses de les terminals, refineries i instal·lacions d’emmagatzematge ubicades en aquestes illes. L’any passat, una quarta part de les exportacions petrolieres de PDVSA van ser enviades des d’aquestes illes, principalment als seus dos principals clients de l’Àsia: la Xina i l’Índia.
L’última confiscació va tenir lloc a principis de maig, després que ConocoPhillips rebés embargaments judicials que congelaven els actius veneçolans en aquestes illes per fer complir un laude arbitral que PDVSA es va negar a pagar. Entre altres coses, es van confiscar 4 milions de barrils de petroli cru veneçolà emmagatzemats en una terminal de propietat nord-americana a l’illa de Sint Eustatius.
Entre tots els demandants, ConocoPhillips és qui té unes reclamacions més altes. Des de l’any 2007, quan el govern de Chávez va nacionalitzar els seus actius, ha estat demandant la companyia petroliera estatal davant la Cambra de Comerç Internacional i el Centre Internacional d’Arranjament de Diferències Relatives a Inversions del Banc Mundial.
La decisió final del tribunal podria trigar mesos a produir-se, igual que va passar amb la confiscació anterior. A finals de desembre del 2017, el carregament de petroli del Proteo va ser confiscat a Curaçao i restituït només al cap de tres mesos, després que PDVSA arribés a un acord amb el demandant, que s’ha mantingut en l’anonimat.
En el cas de Conoco, les coses podrien anar més lluny. El director financer de ConocoPhillips, Don Wallette, va confirmar recentment que la companyia nord-americana «té la intenció de ser agressiva i persistent» en la seva batalla legal contra PDVSA. Aquest cop, la companyia no només es dirigeix a un carregament, sinó també a les instal·lacions clau de processament, emmagatzematge i mescla que PDVSA té al Carib.
ConocoPhillips no ha estat l’única companyia que ha mirat d’aconseguir els diners impagats a través de la confiscació de la propietat de PDVSA. A banda, l’amenaça de la confiscació ara també prové d’aliats tradicionals que estan perdent la paciència amb els retards en els pagaments i lliuraments de PDVSA.
No obstant això, els demandants de PDVSA sovint no ho tenen fàcil. En primer lloc, perquè l’empresa veneçolana mira de carregar el seu petroli en vaixells que són propietat del client, i d’aquesta manera els carregaments no corren el risc de ser confiscats. I, en segon lloc, perquè els creditors no coneixen les rutes marítimes exactes dels carregaments, llevat que aquestes empreses siguin propietàries dels vaixells que lloga PDVSA.
Els vaixells de Sovcomflot representen el 15% dels petroliers que lloga PDVSA. Les tensions entre la naviliera russa i PDVSA van augmentar perquè l’empresa veneçolana no va poder complir amb el calendari de pagaments acordat. Sovcomflot, que va demandar PDVSA davant el tribunal de Sint Maarten per l’impagament de 30 milions de dòlars en concepte de despeses d’enviament, finalment va imposar l’embargament sobre el Moscow Stars i el NS Columbus, dos dels seus vaixells llogats a PDVSA.
A més, a la companyia petroliera veneçolana se li va ordenar per decisió judicial que vengués els carregaments i diposités els guanys en un compte de garantia bloquejada. Totes aquestes creixents tensions amb Rússia no són un bon senyal per a la nació llatinoamericana.
D’altra banda, algunes companyies russes com el gegant petrolier Rosneft estan revenent tant de petroli veneçolà que s’han apropiat dels principals clients de Veneçuela, com ara l’Índia. Igualment, Moscou ha guanyat participacions en la propietat d’importants camps petroliers a Veneçuela a canvi d’atorgar préstecs a Caracas.
Com que la Xina s’està tornant reticent a concedir nous préstecs a la nació veneçolana, Rússia s’erigeix com a únic creditor potencial. Caracas, que necessita líquid desesperadament, ja li ha ofert a Moscou participacions significatives a la faixa de l’Orinoco —els camps petroliers més grans del món—, així com a la principal regió productora del país, el llac Maracaibo.
També s’han posat damunt de la taula contractes lucratius de préstec a canvi de petroli i més control administratiu sobre els projectes conjunts de Rosneft-PDVSA.
Podria ser que la nació llatinoamericana estigués tan desesperada que contemplés l’opció de vendre els seus valuosíssims recursos?
Diane Pallardy va estudiar un Màster en Política i Relacions Internacionals a la Universitat de Kent, i un Màster en Política Mundial i Energia Fòssil a l’Escola Superior d’Economia de Moscou.
