El Cercle de Salut alerta de l’infrafinançament del sistema com una “malaltia crònica” i del “seriós” problema de sostenibilitat
El pressupost per a la despesa sanitària pública a Catalunya hauria d’incrementar-se en més de 5.000 milions d’euros cada any per equiparar-se al de països amb un sistema de salut homologable, tenint en compte el Producte Interior Brut (PIB) i amb un índex d’envelliment similar. Aquesta és la principal conclusió de l’estudi ‘La malaltia de la sanitat catalana: finançament i governança’, que han elaborat els economistes Guillem López-Casasnovas i Marc Casanova per encàrrec del Cercle de Salut, associació que promou el debat del model sanitari català. Aquests 5.000 MEUR representen més de la meitat del pressupost del Departament de Salut si s’aproven els comptes del 2020. Per als autors de l’estudi, amb l’actual sistema de finançament autonòmic és molt difícil augmentar aquesta despesa.
L’economia espanyola no permet millorar el finançament de la sanitat catalana
En la presentació de l’estudi, aquest dijous, el president del Cercle de Salut, Lluís Bohigas, ha alertat sobre l’infrafinançament de la sanitat pública i del “seriós” problema de sostenibilitat: “És una malaltia crònica i si no s’hi posa remei, pot tornar-se aguda i arribar a moments crítics. El pronòstic no és bo”.
L’estudi analitza la situació actual del sistema sanitari català des d’una òptica comparada amb països i comunitats autònomes entre el 2003 i el 2016, últim any del qual es tenen dades homologables per a la comparativa.
Catalunya va dedicar el 2016 a la sanitat pública el 5,3% del seu PIB. El mateix any, els països de la Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) amb sanitat universal van destinar-hi el 6,81% de mitjana.
Espanya (l’estat) no només ens roba, sinó que també ens mata
Sobre una població catalana que supera els 7,4 milions d’habitants i tenint en compte l’envelliment relatiu i els ajustos corresponents, qualsevol intent d’equiparar la despesa pública a Catalunya a aquestes mitjanes hauria de suposar un increment dels recursos sanitaris al voltant de 5.000 MEUR sobre les xifres pressupostades actuals.
L’anàlisi mostra que cap país tenia una despesa sanitària pública tan reduïda com la catalana en el moment d’assolir nivells de desenvolupament econòmic similars (30.000 euros de renda per capita el 2016). Catalunya se situa lleugerament per sobre de Grècia (5,19% del PIB destinat a salut) i molt lluny de Dinamarca (10,35%) i Finlàndia (9,49%), països que encapçalen la taula.
L’estudi projecta les condicions que haurien de donar-se per posar remei a la bretxa amb la resta de països de l’OCDE homologables a Catalunya. En un escenari de creixement del PIB d’un 2% anual sostingut que repercutís en un increment anual del finançament sanitari d’un 2,4%, el nivell de despesa arribaria al d’Àustria el 2026; al de la Gran Bretanya, el 2030; als de Dinamarca i Suècia, el 2033 i al de França, el 2034.
El sistema de finançament autonòmic, el principal motiu del dèficit crònic
L’estat espanyol, en el seu conjunt, dedica a la sanitat el 6,39% del PIB. Segons l’informe, el sistema de finançament autonòmic, que castiga les comunitats amb un PIB més alt i un nivell competencial més desenvolupat, és l’element més substantiu per explicar el dèficit crònic de la sanitat catalana, així com les diferències entre comunitats autònomes. La despesa està molt més descentralitzada que no pas la capacitat d’obtenir recursos propis via impostos (fora del principi de responsabilitat fiscal), recull l’estudi.
L’estudi assenyala que si Catalunya tingués el mateix sistema de finançament del País Basc, el pressupost anual per a la sanitat pujaria uns 2.500 milions més, és a dir, un 23% més que el pressupost del 2019.
Abocats a un dèficit de la sanitat catalana que serà inassolible en els propers anys
Aplicant al PIB de Catalunya el pes mig de la despesa sanitària pública en relació a la mitjana del PIB de l’Estat (6,39%), la despesa hauria de ser d’uns 13.800 milions d’euros (uns 4.000 milions d’euros addicionals). Segons l’estudi, una millora del finançament públic de la sanitat catalana no serà possible mentre des de l’Estat s’hi transfereixin recursos basats en paràmetres aliens a la capacitat fiscal de l’economia catalana.
“Ens hem de posar al cap que si el finançament que rep Catalunya té a veure només amb el pes poblacional, sempre tindrem un desajust entre el que la societat espera i demana i el que l’Estat farà possible. Si no sortim del sistema de finançament autonòmic actual, l’única possibilitat per finançar millor la sanitat és rascar la butxaca dels usuaris, que també són contribuents i tenen ja una pressió fiscal com la de molts països amb els quals ens comparem”, ha afirmat López-Casasnovas, que ha afegit: “Crec que a aquesta societat de peatge no se li pot exigir tant”.
Perill de dualitzar la societat amb la via públicoprivada
L’estudi també analitza la despesa en sanitat privada que, segons les dades, representa un 30% del total de la despesa sanitària a Catalunya, mentre que la mitjana estatal és el 22%.
El catedràtic d’Economia de la UPF ha avisat: “Si continuem amb la via pública i privada estem dualitzant un dels valors fonamentals de l’assistència, que és la cohesió social”. Per a López-Casasnovsa, aquesta és “una trampa molt malèvola”. “A través de la sobreanivellació que fa l’Estat amb el finançament autonòmic, hi ha comunitats que es poden veure abocades a dualitzar la sanitat. El raonament pot ser, ‘Si és més rica, ja aixecarà copagaments o ja farà que les famílies subscriguin assegurances privades”, ha alertat López-Casasnovas, que és director del Centre de Recerca en Economia de la Salut (CRES-UPF).
Metges, model i pacients, darrere del ‘miracle’
El Cercle de Salut adverteix que “no és és sostenible que la manca de recursos econòmics hagi de ser compensada principalment amb el sacrifici dels professionals o amb la manca de noves inversions i renovació d’equipaments” i per això demana més recursos de forma urgent.
Moltes vegades es parla del miracle de la sanitat pública catalana. Tot i estar infrafinançada, és de qualitat i despunta en molts camps assistencials i de recerca clínica. Ara bé, què hi ha en realitat darrere del ‘miracle’? La vicepresidenta del Cercle de Salut, Olga Pané, ha apuntat que una part “la paguen els professionals”, ja que la plantilla mèdica té un cost més baix que en altres països. Segons ha explicat, el salari d’un metge a Catalunya és, aproximadament, 2,3 vegades el salari mitjà; mentre que a Holanda, 3,3 i a Alemanya, 4,5.
Pané també ha atribuït aquesta qualitat al model amb diversitat de proveïdors, que ha afavorit un cert sistema de competència i de millores en la gestió. I per últim, ha parlat dels pacients: “Tenim resultats bons, però també llistes d’espera llagues. Els pacients també hi posen de la seva part”.
