Des de l’agost del 2017, el Canadà, Mèxic i els Estats Units han dut a terme set rondes de renegociacions del Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord (NAFTA, per les seves sigles en anglès), un acord que comprèn 20 sectors industrials. Tot seguit, examinarem les implicacions que té per al sector energètic.
El continent és ric en recursos naturals, i la cooperació i la interdependència energètica entre les tres nacions s’han reforçat contínuament des de principis del segle XX, moment en què els Estats Units van començar a establir relacions comercials basades en l’electricitat amb els seus veïns.
El 2016, el Canadà s’havia convertit en el principal proveïdor de cru dels Estats Units, superant tots els països de l’OPEP junts, mentre que Mèxic ocupava el quart lloc en les exportacions de cru als Estats Units. El Canadà també és el principal importador de petroli cru dels Estats Units i rep dos terços de totes les exportacions de petroli cru dels EUA. Pel que fa al gas, el Canadà domina en gran mesura el mercat dels Estats Units d’importació d’aquest hidrocarbur, mentre que aquests últims exporten la major part del seu gas a Mèxic a través de gasoductes.
Tot i les repetides amenaces de Trump d’acabar amb el NAFTA, les tres parts encara estan lluitant per trobar punts d’entesa que els permetin salvar aquest acord tan valuós. Ara bé, quina utilitat té el NAFTA en el comerç d’energia entre les tres nacions i en quins punts no aconsegueixen posar-se d’acord?
Per una banda, el capítol 6 de l’acord garanteix que s’apliqui un tracte nacional als béns energètics dels tres països i els eximeix dels aranzels d’exportació, llevat que aquests aranzels s’apliquin a tots tres membres del NAFTA. El capítol 19, per altra banda, prohibeix les mesures proteccionistes, com ara els aranzels d’importació injustos de les mercaderies procedents d’altres parts.
No sorprèn gens que l’Administració Trump hagi proposat eliminar aquest capítol, mentre que Mèxic i el Canadà volen mantenir-lo: representa una protecció clau per als productes mexicans i canadencs contra el Departament de Comerç dels Estats Units.
L’altre punt que causa polèmica és el capítol 11, amb el seu «Arbitratge de diferències inversor-estat». Reclama una compensació justa per als inversors privats d’una part del NAFTA si una altra part nacionalitza els seus actius, i els permet iniciar un arbitratge contra aquest govern.
Aquestes proteccions són vitals per al sector energètic dels Estats Units. L’Institut Americà del Petroli, la Cambra de Comerç dels EUA i les companyies energètiques dels Estats Units estan fent pressió per tal de preservar-les. Però, per què són tan necessàries per a les companyies estrangeres que inverteixen en petroli i gas mexicà?
Fins fa poc temps, el petroli i el gas de Mèxic estaven sota el control de l’empresa estatal Petróleos Mexicanos (PEMEX). La reforma energètica del 2013 va trencar el monopoli de PEMEX i va permetre que els inversors privats nacionals i internacionals participessin en nou subhastes de blocs de petroli i gas. S’espera que aquesta reforma afavoreixi les inversions que requereix urgentment l’exploració i explotació del gas i el petroli d’esquist mexicà. Només el passat mes de febrer, una subhasta va garantir 93 mil milions de dòlars en inversions repartides durant els propers 35 anys, és a dir, al llarg del període de vigència dels contractes.
No obstant això, Mèxic té una dilatada història de nacionalisme de l’energia fòssil. El risc de nacionalització dels actius de les empreses estrangeres segueix existint i no es pot passar per alt. PEMEX, de fet, apareix com a resultat de la primera nacionalització de les inversions petrolieres estrangeres el 1938. La història ja ha demostrat que els governs llatinoamericans privatitzen i renacionalitzen els seus recursos naturals. L’últim exemple que tenim d’això és el cas de l’Argentina, que va privatitzar el seu petroli el 1992 i el va acabar tornant a renacionalitzar el 2012.
Per protegir-se de l’expropiació sense compensació, les companyies energètiques dels Estats Units necessiten el capítol 11. Sense ell, la legislació vigent seria la llei mexicana d’hidrocarburs del 2014, que permet que el govern mexicà pugui aplicar la rescissió administrativa. Això fa que el govern tingui la capacitat de «rescindir els contractes d’exploració i explotació amb inversors privats sense pagar cap compensació», com s’explica al Kluwer Arbitration Blog. També dota els tribunals federals mexicans d’una jurisdicció exclusiva per tractar les disputes que puguin aparèixer.
Actualment, sota l’article 1110 del NAFTA, les parts no poden nacionalitzar els actius dels inversors privats sense pagar-los una compensació justa, i aquest article no pot ser inclòs en les reserves de les parts. A més, sota la llei mexicana i la Convenció de Viena, mentre Mèxic romangui al NAFTA, no pot invocar la legislació nacional per justificar el fet de no pagar compensacions als inversors privats per la nacionalització dels seus actius.
Aquest punt té una rellevància tal per a les companyies energètiques que ja estan amenaçant amb deixar de donar suport a les renegociacions del NAFTA si s’eliminen aquestes proteccions. Per això, i atesa la influència que tenen aquestes empreses al Congrés dels Estats Units, podrien impedir un nou NAFTA.
L’objectiu de l’Administració Trump és retirar aquestes proteccions per dissuadir les empreses dels Estats Units de traslladar llocs de treball i invertir a l’estranger. No obstant això, tal com va assenyalar Antonio Ortiz-Mena, vicepresident sènior d’Albright Stonebridge Group, les proteccions que contempla el capítol 11 tenen un doble significat. Segons ell, «quan el representant de Comerç dels Estats Units pensa en [eliminar aquestes proteccions], està pensant en la indústria automobilística […] però en el cas de l’energia, s’inverteix on hi ha el petroli […] si hi ha petroli al golf de Mèxic i es vol invertir en perforacions en alta mar, això no es pot fer a un lloc com Detroit». Podria donar-se el cas que Washington proposés aplicar aquestes proteccions només al sector energètic? I, si això fos així, hi estarien d’acord els grups de pressió i les indústries dels Estats Units, així com Mèxic i el Canadà?
En cas que es posi fi a l’acord, les parts del NAFTA hi tenen molt a perdre pel que fa al comerç energètic. Alguns analistes com Juan Carlos Hartasánchez, director sènior d’Albright Stonebridge Group, consideren que l’energia no representa «un interès comú prou gran» perquè les tres parts arribin finalment a un acord. No obstant això, l’obertura del petroli i el gas de Mèxic representa un fort incentiu perquè les 3 parts no trenquin el NAFTA: per als Estats Units, que volen reduir la seva dependència de nacions llunyanes i impredictibles de l’Orient Mitjà, per al Canadà, que vol seguir exportant petroli i gas als Estats Units, i per a Mèxic, que necessita les inversions, la tecnologia i la mà d’obra qualificada dels seus dos socis per desenvolupar el seu gas i petroli d’esquist. Mèxic es troba damunt d’una quantitat estimada de gas d’esquist tècnicament recuperable que rondaria els 15 trilions de metres cúbics. Ara bé, la seva exploració es veu obstaculitzada en part per la manca de tecnologia de perforació en alta mar. Com a campiones del desenvolupament del gas no convencional, les companyies dels Estats Units probablement són les més capacitades per desenvolupar el gas d’esquist de Mèxic.
Diane Pallardy va estudiar un Màster en Política i Relacions Internacionals a la Universitat de Kent, i un Màster en Política Mundial i Energia Fòssil a l’Escola Superior d’Economia de Moscou.
