La reconstrucció de Síria costarà més de 210.000 milions d’euros, segons càlculs de l’ONU. La factura és alta perquè els 7 anys de guerra civil han destruït bona part del país i de les vides de la seva gent. Les dades de les organitzacions internacionals al respecte són contundents: el 70% de la població s’ha refugiat a l’estranger (5,6 milions) o és desplaçada interna (6,6 milions), el 69% dels sirians viu en la pobresa extrema, més de 13 milions necessiten ajuda humanitària i 6,5 pateixen inseguretat alimentària.
Malgrat tot, Síria ha començat en els darrers mesos a veure la llum al final d’aquesta llarga nit amb l’estabilitat d’àmplies zones del país. De fet, des que l’exèrcit i les forces kurdes han aconseguit controlar les grans ciutats i han derrotat l’Estat Islàmic en les regions menys poblades, el gruix de les operacions militars s’està concentrant en la regió d’Idlib. Per tant, tot i que la guerra continua, el retorn de la pau a moltes regions hauria de començar a donar pas a l’arribada de finançament internacional per aixecar aquest país de les cendres i permetre el retorn dels desplaçats.
La UE insisteix que Assad ha de marxar
En aquest context es va celebrar l’abril a Brussel·les una conferència de donants en què van participar la UE i l’ONU. Tanmateix, la conferència no va servir per acordar quina quantitat han d’aportar la UE, els Estats Units i els seus aliats per a treure el país àrab del pou on les males decisions dels líders d’aquests països l’han enfonsat. En canvi, la cimera va estar dedicada a fer pressió política sobre el govern sirià. Washington i diverses capitals europees insisteixen a condicionar els ajuts a la marxa del president Baixar al-Assad. Això d’acord amb la resolució 2254 del Consell de Seguretat de l’ONU, de 18 desembre de 2015, que insta les parts en conflicte a negociar i acordar una transició política.
En un altre moment del conflicte, la pressió occidental podria haver posat el règim sirià entre l’espasa i la paret. Però Damasc està guanyant la guerra i no té cap incentiu per a cedir davant els rebels. A més, l’actual escena internacional li permet recórrer a l’ajut de països que veuen la presidència d’Assad amb complicitat, simpatia o, simplement, amb indiferència. Aquest és el cas d’Iran, Rússia i la Xina, respectivament. Els dos primers han invertit molts recursos econòmics, logístics i humans a defensar el govern sirià de l’envestida dels rebels. Iran ha arribat a tenir 70.000 combatents a Síria, mentre que l’aviació russa i els seus míssils defensen des del 2015 l’estabilitat del règim i de l’única base marítima russa a la Mediterrània, a Tartús. Es calcula que la guerra ha costat a Moscou més de 430 milions d’euros.
Amb tot, Rússia i Iran no han aportat grans quantitats de diners per a la reconstrucció. Per contra, han començat a cobrar part de la factura de guerra. Per exemple, Rússia ha adquirit els drets d’explotació de les mines de fosfats i dels camps petrolífers. Així, bona part de la riquesa que generen aquests recursos no podran ser destinats a la reconstrucció perquè aniran a parar a mans de companyies russes. En aquest context, Moscou no està tan interessada a aixecar habitatges pels desplaçats ni refer la xarxa d’aigua de les ciutats com a construir el tren que uneixi les mines de fosfats i el port de Tartús. Per la seva banda, el govern de Teheran, que ha signat contractes per la reconstrucció de la xarxa telefònica i de plantes elèctriques, ha fet públic que està preparat per començar a fer transferències de diners al seu aliat de Damasc a canvi que aquests diners es destinin exclusivament a comprar productes iranians.
Amb l’ajut de la Xina no n’hi ha prou
Síria desitja que el seu tercer aliat hi posi la resta, però la Xina arribarà fins allà on li interessi, sense comprometre’s a res. Concretament, la Xina ha trobat a Síria una nova oportunitat per a reforçar la Iniciativa del Cinturó i de la Ruta de la Seda llençada el 2013 pel govern de Pequín, projecte que vam analitzar recentment en relació a Egipte. Es tracta d’un pla polític-econòmic d’integració econòmica i comercial que vol garantir i reforçar la comunicació directa entre Àsia i Europa amb l’objectiu d’afeblir l’hegemonia nord-americana a la regió.
Com a conseqüència de l’aïllament que ha patit Síria els darrers anys per part d’Occident, Xina ha esdevingut el principal aliat comercial de Síria. Les trobades entre dignataris xinesos i sirians són freqüents i molt cordials. Fins al punt que l’ambaixador sirià a Pequín va assegurar davant la premsa que les companyies xineses tindran prioritat a l’hora de rebre encàrrecs relacionats amb la reconstrucció.
En definitiva, els fons per a la reconstrucció no estan assegurats i el règim sirià no espera cap gest de generositat per part d’Occident. En aquest sentit, el govern de Damasc ha insistit que no contractarà empreses dels països que han donat suport a la revolta opositora. Mentre que a nivell local i regional, les oportunitats de negoci estaran reservades als empresaris que han estat fidels al règim.
Els EUA usen els kurds per ofegar Damasc
Paral·lelament, tot i que els Estats Units no poden derrotar Assad ni tenen cap proposta alternativa a l’actual dictadura, fa temps que han posat les botes i els tancs sobre el terreny per utilitzar els kurds de Síria al seu favor. Washington va començar a col·laborar amb les milícies kurdes Unitats de Protecció Popular (YPG) l’any 2014, per ajudar-los a fer front a l’ofensiva de l’Estat Islàmic sobre Kobane. La resistència heroica d’aquella ciutat fronterera amb Turquia va donar a conèixer a Occident la lluita dels kurds de Síria i va popularitzar a nivell internacional el sistema de govern anomenat confederalisme democràtic que proposa l’YPG, que es basa en l’autoorganització de la societat civil a nivell local.
Des d’aleshores, els Estats Units han fet una aposta forta per les milícies kurdes. Sota la seva tutela es van crear el 2015 les Forces Democràtiques Sirianes (SDF per les sigles en anglès), formades bàsicament per kurds de les milícies Unitats de Protecció Popular (YPG), però que també compta amb la presència d’àrabs i membres d’altres comunitats.
L’objectiu dels Estats Units era crear una força armada que pogués guanyar terreny a l’Estat Islàmic fora de les àrees no kurdes, tant al sud com fos possible per mantenir-les fora del control de l’estat sirià. Els Estats Units saben que, de moment, tot el territori que ocupi l’SDF no l’ocuparà el règim de Síria. L’estratègia de Washington es basa en la idea obsessiva d’afeblir la influència d’Iran a la regió a través de l’atac als seus aliats.
Actualment, la coalició de l’SDF i els Estats Units controla el terç de Síria on es concentren les fonts d’aigua, de petroli i gas, sense les quals el país no pot obtenir prou recursos per a la reconstrucció. Aquesta qüestió afecta molt directament Iran, aliat incondicional del règim sirià, perquè Teheran no pot permetre’s el luxe ni té la intenció d’assumir el cost de la reconstrucció de les zones urbanes controlades pel règim.
No ajudar pot allargar la crisi a Síria
Com més temps passa sense que la UE i els Estats Units decideixin quin és el seu pla per a Síria, apareixen nous dilemes sobre la taula d’Occident. Fa set anys la disjuntiva era la tria entre el president Assad i els grups opositors, que el pas dels anys ha anat reduint a una colla de milícies islamistes. Ara s’hi suma l’ajuda a la reconstrucció.
El fet de no oferir l’ajuda allargarà el patiment dels sirians, farà que els refugiats truquin a la porta d’Europa amb més insistència, perjudicarà les empreses d’aquí, i reduirà la possibilitat que la UE i els Estats Units puguin decidir res sobre el futur de Síria. En definitiva, reforçarà el règim que de forma tan maldestre han volgut combatre.
Lamentablement, negar l’ajuda a Síria és precisament el que la classe dirigent dels Estats Units vol fer com a conseqüència de la seva fixació per Iran. Els polítics i els think tanks nord-americans no són capaços d’analitzar la situació amb calma perquè la seva lluita obsessiva per afeblir Iran i tots els seus aliats els ha obcecat. És a dir, s’han imposat com a objectiu per al Pròxim Orient la destrucció dels règims d’Iran i Síria sense saber com ho faran i sense analitzar-ne les conseqüències.
En canvi, la col·laboració en la reconstrucció de Síria reduiria la pressió dels refugiats sobre Europa, i tots els països de la regió, i les empreses occidentals tindrien alguna possibilitat d’accedir als nombrosos contractes que en sorgiran. Això implicaria, ai las!, que els governs occidentals haurien de reconèixer que han fracassat en la seva obstinada aposta per derrotar Baixar al-Assad i que s’han equivocat en personalitzar en la seva persona tots els mals del Pròxim Orient.
Jordi Llaonart és arabista, islamòleg i periodista expert en el Pròxim Orient. Ha estudiat a les Universitats de Tunis i Damasc. Ha cobert processos electorals a Iran, Iemen, Kuwait, Bahrain, Líban, Síria, Sri Lanka i Nepal, i ha entrevistat en exclusiva els talibans i els insurgents iraquians de l’òrbita de Saddam Hussein.
