L’any 2014 es va assolir un dels acords energètics més grans de la història, «el contracte més important de la història del sector del gas de l’antiga URSS», segons les declaracions del president rus Vladímir Putin. Actualment, ja s’ha construït un 75,5% del gasoducte que connecta les províncies del nord de la Xina —que necessiten gas desesperadament— amb algunes de les reserves de gas més grans de Rússia.
Aquest gasoducte reforçarà l’acostament polític i econòmic dels dos països veïns, reduirà la dependència de Rússia del mercat europeu i farà que la Xina pugui disposar de gas econòmic per satisfer la seva demanda interna, que no para de créixer.
L’emancipació de Rússia del mercat europeu
Des que els òrgans decisoris de la UE van declarar que calia que la unió diversifiqués els seus proveïdors i, d’aquesta manera, disminuís la seva dependència del gas rus provinent de gasoductes, Gazprom va traslladar el seu interès cap al mercat asiàtic, que es troba en expansió. Encara que no s’ha fet públic el preu exacte pactat entre la Xina i Rússia, els analistes coincideixen a afirmar que el drac asiàtic pagarà aproximadament entre 350 i 390 dòlars per cada mil metres cúbics de gas, una quantitat molt semblant a la que paguen els clients europeus de Gazprom.
La industrialització de la Xina i la determinació del seu govern a l’hora de complir els compromisos internacionals ha convertit el país asiàtic en el tercer mercat mundial del gas, només per darrere dels Estats Units i de Rússia.
Segons l’empresa petroliera estatal xinesa CNPC, el consum de gas de la Xina arribarà als 520.000 milions de metres cúbics el 2030, amb una producció nacional de 340.000 milions de metres cúbics. Pel que fa als 180.000 milions de metres cúbics restants, la Xina haurà d’importar-los. Per tant, no resulta gens estrany que Gazprom hagi establert com a prioritat acabar la construcció del gasoducte Power of Siberia.
Rússia —que disposa de les reserves de gas més importants del món— i la Xina —que es convertirà en el principal consumidor de gas del món entre 2040 i 2050— han iniciat converses sobre un segon projecte de gasoducte que contempla unir la Xina amb els jaciments de gas de Sibèria Occidental.
Objectiu: satisfer la demanda en augment de la Xina
L’acord de comercialització del gas de 400.000 milions de dòlars proporcionarà un subministrament anual de 38.000 milions de metres cúbics a les províncies del nord de la Xina durant 30 anys a partir de l’any que ve. S’estima que els jaciments de gas de Kovykta i Chayanda contenen més de 3 trilions de metres cúbics de gas natural, una quantitat que permetria satisfer les demandes de Pequín durant tot aquest contracte inicial i fins i tot durant molt més temps.
La finalització imminent de la construcció del gasoducte Power of Siberia donarà un respir al govern xinès, que darrerament ha estat lluitant per poder respondre al creixement de la seva demanda interna de gas. Hi ha diversos factors que han contribuït a agreujar aquesta situació d’escassetat:
- Per lluitar contra la contaminació de l’aire, el govern xinès ha implementat polítiques per dur a terme una transició del carbó cap al gas per a les calefaccions de les àrees rurals i urbanes. A moltes regions, es va fixar el desembre del 2017 com a data límit per dur a terme aquesta conversió, però les infraestructures d’emmagatzematge de gas i els gasoductes no es van acabar de construir a temps per garantir-hi el subministrament de gas durant l’hivern. Actualment, la capacitat d’emmagatzematge de gas de la Xina equival al 3,3% del seu consum total, cosa que contrasta amb les dades de la UE i els EUA, que tenen una capacitat d’emmagatzematge d’entre un 20 i un 25% de la seva demanda nacional.
- L’hivern del 2017, un clima anormalment fred va afectar de manera important les regions del nord i de l’est del país, que són les més densament poblades i les que allotgen la majoria de les indústries. La principal regió siderúrgica de la Xina, la província d’Hebei, va declarar el nivell taronja —que significa un dèficit de gas del 10 al 20%. Per satisfer la demanda de gas al nord, que no parava de créixer, Pequín va haver de fer concessions pel que fa als seus ambiciosos objectius al voltant de l’energia neta. A mesura que la demanda de gas augmentava, també ho feien els preus, i les autoritats xineses van haver d’imposar restriccions al consum de gas tant per a les indústries com per a les llars, així com revocar la prohibició de l’ús del carbó per a les calefaccions.
- Els subministraments procedents de l’Àsia central van disminuir de manera significativa i cap dels proveïdors de la regió va voler donar explicacions. El Turkmenistan havia estat el principal proveïdor de gas de la Xina fins el 2017, però Aixkhabad no semblava del tot fiable en un moment crític per al drac asiàtic. Entre el 2016 i el 2017, el subministrament de gas des del Turkmenistan es va reduir un 14% i, el desembre passat, els subministraments diaris van ser entre 20 i 30 milions de metres cúbics inferiors als volums promesos per Turkmengas en el seu contracte anual amb la Xina. Altres productors de gas de l’Àsia central que també el bomben a través del gasoducte que hi ha entre el Turkmenistan i la Xina van deixar els xinesos gairebé sense gas. Els subministraments mensuals procedents de l’Uzbekistan i del Kazakhstan van caure un 42 i un 24%, respectivament.
Per compensar la caiguda dels subministraments de l’Àsia central, la Xina va augmentar les seves importacions de GNL un 46% pel que fa a l’any anterior. Durant l’escassetat hivernal de gas a la Xina, els enviaments des de Qatar van assolir el nivell més alt en els últims 4 anys, i els subministraments dels EUA van passar de zero a 407.325 tones mètriques en només un any.
Un nou front de la Guerra Freda
Tot i que actualment no posseeix prou capacitat d’exportació de GNL per desenvolupar les exportacions a l’Àsia de manera significativa, Cheniere, el principal exportador de GNL dels EUA, va entrar a la competició pel mercat xinès del gas, i va tancar el seu primer gran acord a llarg termini amb CNPC el mes de febrer del 2018. L’acord de compravenda preveu la compra anual d’1,2 milions de tones de GNL nord-americà per part de CNPC durant els propers 25 anys. Amb aquest primer acord, la quota de mercat dels EUA segueix sent petita, atès que la Xina va importar 68,6 milions de tones de GNL el 2017, però Washington reforça la seva disposició a guanyar la guerra del gas contra Rússia. Les dues superpotències lluiten ara tant al front europeu com al xinès.
Al front europeu, Rússia està disposada a oferir el gas més econòmic del mercat per mantenir el seu monopoli sobre el mercat de la UE, que fins ara segueix sent el seu principal client; mentrestant, els EUA intenten augmentar la seva quota de mercat, començant pels estats membres antirrussos més forts: Polònia i els països bàltics.
Al front xinès, Rússia s’ha vist atreta durant molt de temps per la creixent demanda d’energia —i ara d’energia neta— del drac asiàtic, per compensar les seves pèrdues potencials al mercat europeu. Polònia, per exemple, va declarar que no prorrogaria el seu contracte amb Rússia, que venç el 2019.
Durant la darrera dècada Rússia ha estat multiplicant els acords energètics amb el seu veí més gran i, com que aquest últim està a punt de convertir-se en un dels principals actors energètics del món, en un futur Rússia podria tenir encara moltes més coses a oferir pel que fa als gasoductes. A més de proveir les reserves d’energia neta més importants del món, Rússia dona un suport ferm a la Xina —i viceversa— al Consell de Seguretat de l’ONU i tots dos veïns veten sistemàticament les resolucions dels membres occidentals.
Els EUA, amb el pressentiment que podrien perdre el mercat que creix més ràpidament del món, van decidir prémer l’accelerador i entrar al mercat xinès d’importacions de GNL en un moment crucial, abans que l’esperat gasoducte rus pogués resoldre la greu escassetat de gas de la Xina.
Mentre Rússia està a punt per estendre la mà al govern xinès, els EUA s’esforcen per mirar de desbancar el seu enemic de la Guerra Freda. Però la força de Sibèria (que és el significat en català del nom del gasoducte) arribarà a la Xina molt aviat. Si la construcció del gasoducte segueix el calendari previst, Gazprom hauria de començar els seus subministraments a la Xina a principis del 2019. Els EUA tenen menys d’un any per avançar posicions i convèncer la Xina que augmenti les importacions d’un país que, recentment, ha incrementat els aranzels d’importació sobre els productes xinesos i que té un president que ha acusat repetidament la Xina d’utilitzar pràctiques comercials deslleials per subcotitzar els preus dels fabricants nord-americans.
Diane Pallardy va estudiar un Màster en Política i Relacions Internacionals a la Universitat de Kent, i un Màster en Política Mundial i Energia Fòssil a l’Escola Superior d’Economia de Moscou.
