La comissió no permanent d’estudi sobre la regulació dels preus dels lloguers de l’Ajuntament de Barcelona ha acabat la seva feina concloent que és necessària aquesta regulació, tot i que s’ha de decidir com es fa, quant temps dura i amb quines mesures s’acompanya. Així, considera que el dret a l’habitatge és un dret humà fonamental i, com a tal, passa per davant del dret a la propietat privada. Després de mesos de feina, la comissió ha aprovat aquest dimarts el seu informe final de conclusions amb els vots dels comuns, PSC, ERC i JxCat, i l’absència de la resta de grups: Cs, PP i Barcelona pel Canvi.
La comissió va ser aprovada el juliol del 2019 a proposta d’ERC i JxCat, i ha celebrat quatre sessions de treball, interrompudes per la pandèmia. La primera va ser sobre la situació de l’habitatge a la capital catalana, la seva àrea metropolitana i altres grans ciutats del món; la segona va ser sobre les experiències internacionals en la regulació dels preus dels lloguers, amb experts de Nova York, Irlanda, Tarragona i la Unió Europea; la tercera versava sobre el marc competencial i els possibles instruments de regulació; i la quarta i última va ser sobre els impactes socials, econòmics i urbanístics de la regulació del preu de lloguer a Barcelona i el seu entorn. En total hi han participat una trentena d’experts.
L’informe final resumeix les seves aportacions, acotades en 38 punts, i fa una diagnosi de la situació.
Els quatre grups participants conclouen que la regulació del preu del lloguer no és cap normativa estranya ni a Europa, ni a Espanya ni a Catalunya. S’han posat d’exemple ciutats com Nova York, París o Berlín, i països com Alemanya, Dinamarca, Suïssa, Portugal, França, Àustria i Irlanda. A Espanya els lloguers estaven congelats fins el 1985, i a Catalunya la Generalitat republicava va obligar a baixar els lloguers el juny del 1936.
Veient les experiències internacionals, la comissió ha pogut constatar que “una bona implantació del control del preu dels lloguers va estretament lligada a unes mesures d’acompanyament que la fan més robusta, n’augmenten l’efectivitat i l’engloben dins d’un sistema d’habitatge coherent”. El control del lloguer “és una peça més d’aquest sistema d’habitatge”, que no resol per si sola el problema d’accés a l’habitatge però si va lligada a una durada llarga dels contractes permet garantir més estabilitat als llogaters.
La regulació, però, també pot tenir riscos com la generació d’un mercat negre, una reducció de l’oferta, la degradació del parc residencial, processos de discriminació i filtratge i altres pràctiques abusives. Per afrontar aquests riscos calen mesures de supervisió i control, i mesures per afavorir la rehabilitació, la construcció de nous pisos de lloguer i, sobretot, augmentar el pressupost públic de polítiques d’habitatge.
Davant les queixes dels propietaris que diuen que la regulació vulnera el seu dret a la propietat, l’informe recorda que la jurisprudència europea avala la regulació del preu sempre que garanteixi un “benefici raonable”. A més, el dret humà fonamental a l’habitatge passa per davant del dret a la propietat privada.
L’informe acaba concloent que “la qüestió no és si s’ha de fer una regulació dels preus del lloguer o no, sinó de quina forma es fa, durant quin període, quines mesures l’acompanyen i quin tipus de contenció s’està proposant”.
