Fins a quin punt la pandèmia actual canviarà les nostres vides? Quantes morts s’endurà? Quant durarà? Hi haurà vacuna? Com afectarà a d’altres països? Hi haurà i com serà la crisi econòmica posterior? Com ens afecta el confinament a nivell psicològic? I un infinit de preguntes encara sense resposta.
Malauradament l’economia hi juga un paper fonamental en aquesta crisi. Un dels exemples més clars el donava una infermera de l’ Hospital de Lleida al 324:
“Quan fa anys protestàvem per les retallades en sanitat poca gent ens va fer cas: Es pensaven que volíem cobrar més. Sap greu que ara la gent se n’adoni pel que realment lluitàvem.”
No disposar de suficients UCIs és un problema econòmic, que hi hagi un percentatge elevadíssim d’autònoms que no estan cobrant és un problema econòmic, no disposar del suficient material sanitari és un problema econòmic, que no hi hagi suficient personal format i amb material adequat és un problema econòmic, que hi hagi gent que els propers mesos no podrà pagar el lloguer per aquesta pandèmia, i això li ocasioni com a poc depressió també és un problema econòmic. Així un infinit etcètera.
Tots aquests “problemes econòmics” tenen un denominador comú: la intervenció o no de l’estat en l’economia. Les darreres setmanes estem rebent un bombardeig constant de males notícies. Notícies que en condicions normals ocuparien tertúlies interminables: Més de 30.000 morts al món (a 29 de Març), 400.000 acomiadaments a Catalunya, un 30% de la població mundial confinada, … La majoria d’aquests notícies solen ser puntuals sense ningú, o poca gent de moment establint correlacions o unitats d’acció. En una tertúlia a la BBC es feien ressò de la caòtica i poca unitat d’acció dels governs fins ara: Cadascú a la seva. Fins i tot dins un mateix país s’està veient com cada comunitat autònoma s’intenta espavilar a la seva manera [Nota 1]. Fins i tot estem veient com cada ajuntament adopta unes o d’altres polítiques en desinfecció dels carrers, ajuda de les empreses del municipi, … El que estem veient és una resposta caòtica i desesperada només vista en temps de guerra quan els morts es compten per milers.
A tots els països es demana unitat i paciència a la ciutadania, tement revoltes i fets imprevisibles per part d’administracions que veuen com la situació excepcional se’ls escapa de les mans. És fàcil caure en els tòpics cinèfils de caos i desordre quan es tracten pandèmies. Aquest mite està en entredit, la majoria de la població en situacions com les actuals sol mostrar la seva basant més social i cooperativa: Els aplaudiments cada dia a les 8, veïns que s’ajuden entre ells, donacions de material, … Malgrat això al sud d’Itàlia i Sicilia han sorgit nombroses persones cridant a la rebelió al saqueig dels supermercats, donada la seva precària situació econòmica.
Esgarrifa pensar que el brot al país transalpí es situava a les regions del nord, i en canvi les proclames a desafiar l’estat han estat a les regions del sud, on el mercat negre, les desigualtats i la precarietat econòmica és més accentuada. A nivell mundial passarà el mateix? Es tracta només d’una minoria? Si la situació s’allarga i la pandèmia arriba de forma massiva a “països en vies de desenvolupament” es superaran les xifres de mortalitat europees, si es comptabilitzen de manera adequada. Les Nacions Unides ja han advertit de la possible escassetat d’aliments, i d’altres subministres en alguns països. Es poden originar revoltes massives o fets fins ara inesperats?
