Eduard Fernández (@eduard_bcn)
Joan Ramon Sanchis (Gandia, 1965) és catedràtic d’Economia de l’Empresa de la Universitat de València, i director de l’Institut Universitari d’Investigació en Economia Social, Cooperativisme i Emprenedoria. En el seu últim llibre, “La desfeta del sistema financer valencià” (Editorial Vincle, 2016) analitza com la banca de proximitat valenciana ha estat lentament destruïda durant les últimes dècades per la salvatge especulació immobiliària i la gestió dels successius governs valencians del PP.
Després dels anys de crisi financera i del procés de fusions i adquisicions al sector, en quina situació es troba actualment el sistema financer del País Valencià?
Cal, en primer lloc, fer un matís: la situació actual no ha estat causada tant pels efectes de la crisi financera, sinó per un full de ruta acordat, tal i com defenso en el meu llibre, entre banquers i polítics, vinculats a la corrupció urbanística i als governs del PP que han governat el País València durant els últims anys. Aquests grups tenien un objectiu molt clar: acabar amb les caixes d’estalvi, convertint-les en bancs privats sota la forma de societats anònimes. Era un objectiu de fa vàries dècades, i no una conseqüència de les crisis financeres.
Per tant, la desfeta ha provocat que ens hàgim quedat sense caixes d’estalvis. Actualment només ens ha quedat una, Caixa Ontinyent, precisament perquè és la única que ha mantingut la seva gestió professionalitzada. Les altres dues, les més grans, Bancaixa i la CAM, a causa d’una reforma que es va fer l’any 1996, quan Eduardo Zaplana va entrar com a president de la Generalitat, van duplicar la representació dels polítics en els òrgans de gestió. La representació dels polítics era, fins aquell moment, del 30%, i Zaplana va fer que passés a ser del 60%. Açò fa que les caixes d’estalvis es transformin en entitats financeres al servei de la Generalitat valenciana, que les obliga a finançar grans esdeveniments i projectes que han estat una autèntica ruïna, com l’aeroport sense avions, la Ciutat de les Arts i les Ciències de València…
També cal parlar de les cooperatives de crèdit i caixes rurals, que són els altres tipus de bancs de proximitats que juguen un paper important en cohesió territorial i desenvolupament del territori. En aquest àmbit també hi ha hagut un procés de fusions i una reestructuració important, però encara ens queden una trentena de cooperatives de crèdit. No obstant, d’eixes trenta, hi ha 18 que formen part del grup cooperatiu Cajamar, amb seu a Almeria. Les decisions ja no es prenen al País Valencià, sinó a Andalusia.
Queden 13 cooperatives de crèdit, entre les quals destaca Caixa Popular, que segueix sent independents, i formen part del grup de Caja Rural, un grup de caixes rurals a nivell d’estat espanyol. Es tracta d’un grup basat en la cooperació, i no en les fusions.
El problema de Cajamar és que ha anat absorbint les caixes rurals valencians. La integració a Cajamar suposa un canvi en el model de gestió, ja que es tracta d’un model molt agressiu, que cobra comissions als socis, a diferència del que feien abans les caixes rurals, i té una altra manera de prendre decisions, ja que les decisions es prenen a Almeria, no a Algemesí i l’Alcúdia, o al poble corresponent de la caixa rural.
Com sabem que aquesta transformació de les caixes d’estalvis del País Valencià és resultat d’una voluntat política, i no una víctima més de l’especulació immobiliària dels anys previs a la crisi econòmica?
Públicament els polítics del PP han manifestat que volien una única gran caixa valenciana, que havia de ser el resultat de la fusió entre Bancaixa i la CAM. D’altra banda, les caixes d’estalvis valencianes estaven professionalitzades, tant Bancaixa com la CAM comptaven amb una direcció amb formació empresarial, que exercien la seva funció correctament. En el moment en que es produïx la modificació de la legislació, aquests directors generals són cessats, i substituïts per altres persones, pròximes al PP.
A més, la majoria de projectes que s’han finançat estan molt vinculats als ‘pelotazos’ urbanístics d’empresaris que també tenien relació amb el PP. Està clar que l’especulació era un objectiu, i s’han juntat els dos factors, el caràcter polític i l’especulació.
En quina posició deixa a les empreses valencianes, i especialment les del món agrícola, aquesta nova situació del sistema financer?
En una posició molt feble, ja que en un 98% són pimes, i més del 75% són microempreses, de menys de 10 treballadors. Sobretot en el món agrari, on parlem també d’una estructura cooperativista, que té molta rellevància en determinats sectors econòmics del país valencià.
Este tipus d’empreses, si no obtenen finançament de bancs, tenen moltes dificultats per sobreviure. De fet, durant esta crisis económica, s’ha destrossat una gran part del teixit empresarial valencià, sobretot en sectors com el calçat, la fusta i el moble, el textil… sectors que han patit moltíssim la crisi i on han desaparegut moltíssimes companyies.
Cal una banca valenciana molt vinculada al territori per oferir finançament en les condicions que necessiten aquest tipus d’empreses, i no és precisament el que està disposat a fer la banca tradicional. Per tant, la desaparicó d’eixa banca valenciana fa pràcticament impossible que torni a recuperar-se el comerç i generar ocupació una altra vegada.
Quin paper ha de jugar el govern de la Generalitat valenciana davant aquesta problemàtica?
Hi ha vàries solucions, i totes elles passen per tractar de defensar i recuperar la banca de proximitat que encara ens queda: les cooperatives de crèdit, les caixes rurals i les seccions de crèdit de les cooperatives agràries. A Catalunya hi ha al voltant de 100 seccions de crèdit, mentre que al País València n’hi havia hagut quasi 200, però ara queden només 40. De fet les seccions de crèdit de cooperatives catalana es van inspirar en el model valencià, que era un referent en tot l’estat espanyol. En aquests moments estan desapareixent.
Com es pot potenciar este tipus de banca? Per exemple, les institucions de crèdit, per operar en els mercats financers, necessiten llicència bancària, perquè no són considerats com a bancs per part del Banc d’Espanya. Des de l’Institut Valencià de Finances se podria cedir la llicència bancària i d’eixa manera oferir productes i serveis financers als seus socis i a les cooperatives agràries.
Una altra mesura seria tractar que les caixes rurals que estan en mans de Cajamar puguen eixir-se d’eixe grup i continuar el seu funcionament de manera independent com ho fan les altres tretze, formant part del grupo Caja Rural. No a través de la intervenció del govern valencià, però sí que caldria un recolzament. L’Institut Valencià de Finances, que depèn de la Conselleria d’Hisenda, hauria de manifestar-se de manera molt clara recolzant la banca de proximitat valenciana.
I també es pot afavorir que les administracions públiques treballin amb els bancs i cooperatives de crèdit valencianes, en comptes de treballar amb el Santander i el Sabadell. Fins i tot, a l’hora de fer contractes públics, es podrien incloure clàusules socials que diguin que treballaran amb bancs que tinguen caràcter social.
