Diversos experts, investigadors i pedagogs alerten que l’actual situació de confinament i educació en línia pot fer créixer l’absentisme escolar, que en aquest cas seria gairebé invisible. La situació actual implica un fort risc de desvinculació de l’escola, especialment per part de l’alumnat més desafavorit. El context de crisi, la irrupció d’una relació escolar sense presencialitat i la falta de preparació d’alumnes i centres per a abordar-la poden suposar un trencament amb l’escola. El llarg període d’absència de classes pot accentuar en alguns joves un sentiment de desvinculació escolar que fins i tot els pot dur a no reprendre el procés d’escolarització després de l’estiu o a fer-ho de manera intermitent amb episodis d’absentisme.
A Catalunya, abans de la crisi actual, al voltant d’un 5% de les hores lectives d’un trimestre a primària i secundària es perdien en absències no justificades. Concretament a la ciutat de Barcelona, hi ha un 1,4% d’alumnat amb faltes regulars a l’educació obligatòria. Però estudis focalitzats en determinats entorns escolars de la ciutat parlen d’alguns centres amb més d’un 30% d’alumnat amb absentisme crònic. A Catalunya, al llarg del temps, s’han posat en marxa nombrosos plans i protocols contra l’absentisme, amb una aplicació desigual al territori. Els investigadors desconeixen l’efectivitat d’aquests protocols, però l’evidència internacional indica que els programes de lluita contra l’absentisme escolar aconsegueixen reduir-lo.
En el marc del projecte ‘Què funciona en educació?’, l’Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques (Ivàlua) i la Fundació Bofill presenten un informe que revisa els resultats de més de 100 estudis que analitzen de forma rigorosa l’impacte que tenen diferents programes que lluiten contra l’absentisme escolar sobre l’assistència a classe, la desafecció escolar, l’ansietat i la delinqüència. Els resultats d’aquesta revisió –la més extensa sobre el tema feta fins ara– es presentaran en un webinar el proper dijous a les sis de la tarda. Recercadores i professionals de primera línia hi debatran les implicacions d’aquests resultats en el context de la crisi provocada per la covid-19.
Aquesta revisió està integrada fonamentalment per 108 estudis sobre l’impacte dels programes de lluita contra l’absentisme escolar (inclosos en tres metanàlisis i tres revisions sistemàtiques de la literatura), desenvolupats a partir de la dècada dels 2000 als Estats Units, tot incorporant puntualment alguns estudis d’altres països anglosaxons. De forma complementària, s’inclouen cinc avaluacions de programes concrets. La pràctica totalitat de programes analitzats s’adrecen a alumnat absentista, es tracta, doncs, de programes correctius i no de prevenció. La major part dels programes es desenvolupen durant l’educació secundària obligatòria però també existeixen programes adreçats a l’alumnat de l’educació primària i programes adreçats a diversos nivells educatius.
Segons aquesta anàlisi, l’evidència demostra que els programes de lluita contra l’absentisme escolar aconsegueixen incrementar l’assistència a classe, especialment de l’alumnat absentista més sever, tot i que no s’aconsegueix una desaparició completa de la problemàtica. Es mostren millors resultats quan l’absentisme inicial és més intens, tot i que les diferències no són sempre significatives.
En general la recerca no identifica diferències significatives en funció de l’edat de l’alumne però l’efectivitat és especialment elevada quan els programes s’adrecen en exclusiva a una única etapa educativa. Les intervencions per a l’increment de l’assistència a classe han estat implementades tant a l’educació primària com a l’educació secundària, amb efectes positius a tots dos nivells i sense que es puguin identificar diferències clares entre ells.
També hi ha impacte dels programes amb independència de l’àmbit en què es desenvolupen (educatiu, judicial, comunitari o de salut). Sembla que la major transversalitat del programa no implica millors resultats, segurament a causa de les dificultats derivades d’una posada en marxa més complexa. Respecte als instruments, els incentius i les teràpies conductuals es presenten com a eines més eficaces, mentre que les sancions mostren no tenir efectes. La participació de la família esdevé també un punt d’especial rellevància, especialment quan es combina amb altres formes d’intervenció (incloent-hi les sancions).
Per això, l’informe aconsella consensuar una definició per al conjunt de centres educatius que permeti fer seguiment i comparar l’absentisme escolar i diferenciar l’alumnat absentista crònic d’altres formes d’absentisme menys intenses i crear mecanismes d’atenció específics per a cada tipologia. Cal actuar preventivament i identificar perfils sensibles a l’absentisme escolar.
Es recomana disposar d’un llistat ampli de recursos i serveis per abordar la multiplicitat de situacions, però cal una fase de diagnosi per implementar el recurs més adient. Cal treballar amb les escoles per fer aflorar l’absentisme invisible, així com acompanyar-les en la fase de prevenció i detecció de l’alumnat absentista. La prevenció i acompanyament en la transició de primària a secundària és essencial per al control de l’absentisme escolar i sembla convenient plantejar programes que acompanyin l’infant o jove absentista durant tota la seva escolaritat.
És necessari identificar i modificar les dinàmiques pedagògiques i/o de disciplina contraproduents en la lluita contra l’absentisme escolar. Cal ajustar la participació de la família al rol que aquesta juga en la no assistència de l’alumnat. És preferible desenvolupar intervencions de caràcter educatiu, comunitari o sanitari, tot deixant la intervenció judicial i les disciplinàries com a últim recurs.
L’absentisme crònic es redueix amb programes que inclouen incentius acadèmics i econòmics, i que eviten les sancions. Els programes contra l’absentisme són efectius tant a primària com a secundària, especialment per a l’alumnat amb més risc d’abandonament.
