Ja sabem que el criteri d’Hisenda és de considerar com tributable qualsevol ingrés i la llista de paradoxes és llarga com, per exemple tributar per l’atur o pels ERTO, pel pla Renove en comprar un cotxe nou… i també es tributava quan, en un judici, la part contrària era sentenciada a pagar les costes. Doncs aquests diners rebuts en compensació d’haver enfrontat un procediment judicial, eren un “ingrés” (quan ja t’ho havies gastat) i, per tant sotmès a tribut.
Doncs, sortosament, això canviarà. Si fins ara, a la satisfacció que podia suposar-li a un ciutadà aconseguir un dictamen judicial favorable als seus interessos en què, a més, s’imposés a l’altra part la cobertura de les costes judicials, es trobava amb la sorpresa que havia de tributar per aquests diners percebuts.
Segons informa el diari Cinco Días, això canviarà perquè el Tribunal Econòmic-Administratiu Central (TEAC) ha corregit el criteri tradicional de l’Agència Tributària i permet compensar el suposat “guany patrimonial” fer que sigui deduïble, o sigui l’eximeix fiscalment.
Les costes judicials són una compensació que la justícia pot reconèixer a una de les parts de l’opinió, de manera que el vencedor vegi coberts, almenys parcialment, les despeses en què ha incorregut durant el procediment, incloent-hi el pagament a advocat i procurador, per exemple. Paradoxalment, el fisc exigia una part d’aquest ingrés. Per això, el pronunciament de l’TEAC suposa un gir radical en la interpretació de la legislació tributària en aquesta matèria. Fins ara, la Direcció General de Tributs del Ministeri d’Hisenda venia considerant que el contribuent que cobra les costes judicials d’un litigi obtenia un guany patrimonial que havia de declarar-se a la base general de la renda tributant a escala, en lloc de a tipus fix.
Hisenda castigava el guanyador del judici quan considerava que el contribuent no podia deduir-se del pagament dels costos en què efectivament hagués incorregut en pagar als seus representants legals. És més, descartava que aquesta factura suposés una “pèrdua patrimonial” per a l’afectat, ja que l’article 33.5 de la Llei 35/2006 d’IRPF deixa fora les despeses relacionades amb el consum.
Paradoxalment, l’agència Tributària sí que considera com pèrdua patrimonial el pagament de les costes judicials que efectuen els perdedors d’un judici, a l’entendre que aquest abonament és una indemnització per al vencedor i no un pagament atribuïble al consum, encara que es destinin a la cobertura dels honoraris dels advocats.
