El Tribunal Suprem considera que els repartidors de Glovo són plantilla, i no autònoms, entre d’altres perquè l’empresa és l’encarregada d’organitzar la feina i de fixar-ne les condicions. A més, és titular dels “actius essencials” per dur a terme l’activitat, és a dir, de l’aplicació que posa en contacte repartidors i usuaris finals. Així ho indica l’argumentari de la sentència coneguda dimecres de la setmana passada que donava la raó a un repartidor en el recurs de cassació que canvia el sentit dels dictàmens previs dels jutjats de primera instància i provincial. Un a un, el Suprem tomba els arguments de la companyia i demostra que els treballadors autònoms tenen una relació amb Glovo equiparable a la d’un contracte laboral.
A la sentència, que unifica doctrina en relació a qüestions com la plantejada, el Suprem recorda que el concepte legal de treballador per compte aliè exigeix una prestació de serveis voluntària, retribuïda, aliena i dependent, i que “reiterada” doctrina jurisprudencial considera “essencials” els dos últims adjectius. Afegeix que les innovacions tecnològiques han propiciat la instauració de sistemes de control digitalitzats de la prestació de serveis, i que l’existència d’una nova realitat productiva “obliga a adaptar” els conceptes ‘dependent’ i ‘aliè’ a la realitat social “del temps en què s’han d’aplicar les normes”.
Posa com a exemple la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre Uber, segons la qual la firma no es limitava a posar en relació conductors i usuaris a través d’una aplicació informàtica, sinó que exercia una “influència decisiva sobre les condicions de les prestacions efectuades per aquestes conductors”, fins al punt que marcava un “cert control sobre la qualitat dels vehicles així com sobre la idoneïtat i el comportament dels conductors”.
També cita jurisprudència del mateix Suprem per determinar que un contracte de lloguer de serveis (el que s’escauria entre un treballador autònom i un client, o en aquest cas entre un repartidor i Glovo) “es limita a la pràctica d’actes professionals concrets; no està subjecte a jornada, vacances, ordres ni instruccions, i practica la feina amb entera llibertat, amb independència i assumpció del risc empresarial”.
A més, tomba l’argument de Glovo que el treballador demandant era autònom perquè tenia ple domini de l’àmbit d’organització i direcció, atès que escollia lliurement el dia i l’hora en què volia prestar serveis. “Aquest Tribunal ha sostingut que l’existència de la llibertat d’horari no exclou en tot cas l’existència d’un contracte de treball”.
Les sentències prèvies, que donaven la raó a Glovo, afirmaven que les condicions de la feina del demandant no eren atribuïbles a un assalariat, sinó a un autònom, atès que, entre d’altres, tenia llibertat d’acceptar comandes sense penalització o de triar la ruta per entregar les comandes. A més, posava el material per exercir la tasca i estava afiliat a la Seguretat Social a través de l’alta al règim d’autònoms.
En definitiva, els dictàmens judicials previs estipulaven que el demandant organitzava amb total autonomia l’activitat, sense cap sotmetiment al cercle rector i organicista empresarial, i disposava d’infraestructura productiva i de material propi per exercir l’activitat.
El Suprem, però, destaca la influència de Glovo en els repartidors, amb un sistema de puntuació en funció de la valoració del client final, de l’eficiència en la realització de les comandes i dels serveis duts a terme en les hores de més demanda. No se’ls penalitza per rebutjar comandes, però els repartidors amb més puntuació “gaudeixen de preferència d’accés als serveis o comandes”.
També posa de manifest que el demandant no duia a terme l’activitat amb criteris organitzatius propis, “sinó amb subjecció estricta als establerts per Glovo”. Desmenteix, a més, que el demandant disposés d’infraestructura productiva pròpia, ja que “l’essencial” per a l’exercici d’aquesta activitat és “el programa informàtic desenvolupat per Glovo”.
A més indica que la “teòrica llibertat d’elecció de la franja horària estava clarament condicionada”, i que la percepció d’ingressos del repartidor “depèn de si fa o no serveis i de quants serveis fa”. A la pràctica, aquest sistema de puntuació de cada repartidor “condiciona la seva llibertat d’elecció d’horaris, perquè si no està disponible per prestar serveis en les franges horàries amb més demanda, la seva puntuació disminueix i amb ella la possibilitat que en el futur li encarreguin més serveis i aconseguir la rendibilitat econòmica que busca”.
La conseqüència, afegeix la sentència, és que els repartidors “competeixen entre ells per les franges horàries més productives, existint una inseguretat econòmica derivada de la retribució a comissió sense cap garantia de càrrecs mínims, que propicia que els repartidors intentin estar disponibles el major període de temps possible per accedir a més encàrrecs i a una major retribució”.
Un altre punt que té en compte el Suprem és que l’empresa ha establert un sistema de puntuació que, entre d’altres factors, es nodreix de la valoració del client final. “L’establiment de sistemes de control de l’activitat productiva basats en la valoració de clients constitueix un indici favorable a l’existència d’un contracte de treball”.
Altres indicis favorables són la geolocalització per GPS del demandant mentre feia l’activitat, el fet que Glovo precisés com s’havia de fer el servei tant pel que fa al termini com a la manera d’adreçar-se al client o com a la indumentària que havia de portar.
A més, determina que tota la qüestió vinculada a remuneracions està en mans de Glovo, que cobra pel servei i després abona la part corresponent al repartidor. “Això evidencia que no és una mera intermediària entre clients finals i repartidors”, que fins i tot elaborava les factures que després els repartidors li giraven per la feina que havien desenvolupat.
