Guifré Jordan (@enguifre) / Eduard Fernández (@eduard_bcn)
El Cercle Català de Negocis és una d’aquelles organitzacions de la societat civil que fa anys que treballa, de manera més o menys discreta, per la independència. Després de publicar diversos estudis sobre la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, ha establert contactes amb tot tipus d’organismes i empreses internacionals per aplanar el camí el dia després del referèndum.
El president de l’entitat, Albert Pont, ha publicat recentment el llibre “Interès d’Estat. Fer capital (a) Madrid”, on desgrana com Madrid afavoreix un grup de grans empresaris espanyols i famílies de la noblesa, i com això perjudica l’activitat empresarial catalana. Ens trobem amb Pont a l’elegant Hotel Pulitzer, al centre de Barcelona, on rebat amb calma alguns dels principals arguments contra la independència, i adverteix que Espanya pot preferir fer fallida a veure com la Unió Europea accepta una Catalunya independent.
Seguint l’actualitat de les últimes setmanes, sembla clar que la via de la independència pactada amb l’Estat és impossible…
La via dialogada no ha existit mai.
En qualsevol cas, quins riscos suposa pel món empresarial la via unilateral?
Són riscos diferents, però no necessàriament majors. De fet, el major risc seria que la secessió fos pactada, perquè prèviament s’ha de negociar amb l’Estat. L’incentiu per part del govern central de no pactar res és molt gran, ja que Espanya no voldrà que se celebri el referèndum i, conseqüentment,, no acceptarà cap de les condicions plantejades. A través de la via unilateral, en canvi, la independència és accessible.
Pot la via unilateral oferir seguretat jurídica a les empreses?
És el punt més crític. El Cercle Català de Negocis va comprovar que tots els inversors internacionals, per tal d’oferir crèdits pont i compra de deute a Catalunya, demanaven que les estructures d’estat fossin avalades per organismes internacionals. En aquest sentit, ens hem posat en contacte amb organismes com Nacions Unides, que va oferir, per exemple, formació i assessorament pels funcionaris catalans per la implantació de duanes, i a qui vam demanar l’obertura d’un centre de formació d’excel·lència per gestionar duanes al port i l’aeroport de Gibraltar. La proposta es va acceptar, però no ha estat aprofitada per la Generalitat. Per desgràcia, el Govern no ha aprofitat els nostre ‘know-how’.
Com és això?
Mentre que a altres països la societat civil intenta col·locar els seus millors socis a partits polítics, a Catalunya i a Espanya, són els partits polítics els que col·loquen a la seva gent a les entitats de la societat civil. Nosaltres sempre hem anat per lliure, sempre hem sigut transversals, però això ens ha deixat fora de l’’establishment’ d’entitats sobiranistes.
Creieu que la societat civil va massa a remolc de la classe política?
Hi ha de tot, però ara mateix no hi ha cap entitat empresarial vinculada amb el procés. Tenim un problema com a país, ja que a causa de la crisi, els partits polítics han centrat la culpa de la crisi en la classe empresarial. Un empresari és una persona que arrisca el seu propi capital, i es comparteix amb els treballadors i les famílies. A qui no els hi passa això és als executius de les grans companyies espanyoles, que fan inversions que són rescatades per l’Estat si van malament, utilitzant els diners de tots.
Això ha creat una major reticència entre el món empresarial a fer manifestacions públiques a favor de la independència?
Jo crec que no s’ha de demanar heroïcitats a ningú, però si hi ha algú dins el món empresarial que sí es significa i no té por de dir les coses, no se l’ha d’esborrar del mapa. Jo no m’imagino el president d’alguna de les patronals dient que cal pagar els impostos a Catalunya, malgrat el que digui el Parlament d’Espanya. Demanaran que es faci cas al Tribunal Constitucional.
“els partits polítics han centrat la culpa de la crisi en la classe empresarial”
Un altre dels riscos mencionats habitualment sobre una secessió unilateral és el de quedar fora de la Unió Europea. Pot ser així?
En en el cas d’organismes multilaterals, com la Unió Europea o l’ONU, cal analitzar els estatuts de l’organització. En el cas de l’ONU, sí que s’especifica que si un territori s’independitza, cal demanar-ne l’ingrés. Però si no diu res, cal aplicar la Convenció de Viena de 1978. Aquest text estableix que, en cas que un territori s’independitzi d’un altre, no cal demanar-ne l’ingrés, ja que els tractats ja s’apliquen en el territori. L’únic que implica la independència és que el govern català passarà a substituir a l’espanyol en les relacions internacionals del territori. Aquest nou govern, però, és hereu de les obligacions signades per l’estat espanyol, vinculants a tot el territori espanyol.
Als estudis del Cercle Català de Negocis també es defensa que una Catalunya independent reduirà la seva taxa d’atur ràpidament. Com es faria això?
Actualment estem finançant a 143.000 funcionaris que viuen, treballen i consumeixen a Madrid. En una Catalunya independent, deixaríem d’assumir aquest cost, i diversos estudis indiquen que pel nou estat es necessitarien entre 60.000 i 70.000 funcionaris ubicats al Principat. Per tant, es reduiria la despesa pública i, a més, s’augmentaria el consum intern.
En d’altres àmbits, com l’immobiliari, es calcula que, només per reubicar embaixades, es necessitarien més de 500.000 metres quadrats. A més, les noves seus del govern català arreu del territori poden arribar a ocupar 4 milions de metres quadrats. I les empreses que vulguin operar al mercat català també hauran de tenir seu a Catalunya, per tal de conservar el mercat català. Aquestes noves oficines també ocuparan 4 milions de metres quadrats, i les companyies hauran de prendre la decisió de tenir seus a Catalunya per tal de conservar el mercat català.
En aquest sentit, es parla molt de les empreses del “palco del Bernabeu”. Com s’evitarà que es donin casos similars en una Catalunya independent?
Catalunya està molt més centrada en petita i mitjana empresa. Malgrat això, és veritat que hauríem de tenir una línia aèria de referència, una telefònica de referència… són entitats que et donen prestigi de país, caràcter de potència. Tot i això, nosaltres som més partidaris que els bens públics gestionats per empreses privades es divideixen de tal manera que petits o mitjans empresaris puguin accedir a licitar la gestió pública. D’aquesta manera es permet que les pimes puguin participar del desenvolupament econòmic del país, i estic d’acord que davant d’aquesta amenaça el que cal fer és dotar-nos de lleis que impedeixin els oligopolis i monopolis.
A nivell pressupostari, una Catalunya independent seria sostenible des del dia després del referèndum?
Una Catalunya independent necessitarà 5.500 milions d’euros al mes per finançar-se. Al eliminar el dèficit fiscal, es recuperaran 16.000 milions d’euros anuals, però a més es comptarà amb uns pressupostos de 80.000 milions d’euros. La diferència amb els pressupostos actuals sorgeix no només del dèficit fiscal, sinó també de tots els serveis estatals que actualment finança, en part, Catalunya, i que es poden simplificar, com les partides destinades a defensa o el cos de funcionaris estatal.
Això suposa aproximadament 6.700 milions d’euros al mes, i per tant, es comptarà amb un superàvit mensual d’entre 800 i 1.200 milions d’euros, amb els quals podràs finançar les estructures d’actuals.
Tot i això, pot ser que s’hagi d’anar a buscar finançament privat en el mercat exterior?
És probable que en els primers mesos sí, però és molt millor tractar amb inversors privats que amb l’estat espanyol. L’estat va crear el Fons de Liquidació Autonòmica (FLA) fa uns anys, teòricament per finançar les comunitats autònomes amb dèficit públic. Tot i això, el govern espanyol ha exonerat algunes comunitats autònomes amb dèficit, com Madrid, Astúries o Cantàbria, mentre que ha obligat a d’altres a endeutar-se, com Catalunya, i ha aconseguit que el deute català es dispari.
El FLA, de fet, no s’ha usat per finançar la comunitat autònoma de Catalunya, sinó per finançar el govern central. Hi ha una relació inversament proporcional entre la retirada del fons de reserva de seguretat social i el progressiu endeutament de la Generalitat de Catalunya.
Quina és la relació?
A partir del 2012, l’estat va veure que no aconseguia col·locar el seu deute als mercats espanyols, i per tant, va decidir comprar-lo ell mateix, a través del fons de reserva de la Seguretat Social, que prové en un 69% de les cotitzacions de treballadors catalans. A causa de l’important dèficit en el sistema de pensions de moltes comunitats autònomes, amb economies submergides que suposen entre el 30 i el 40% del total de la seva activitat econòmica, el dèficit total de la Seguretat Social és d’uns 6.000 milions d’euros. Resulta que aquesta és la mateixa xifra que l’estat espanyol ha obligat a Catalunya a endeutar-se, a través del FLA.
Per tant, una secessió unilateral pot provocar la fallida econòmica espanyola. És una carta que cal jugar per forçar a l’estat a negociar una independència pactada?
És una carta que anomenem el ‘botó nuclear’. El problema és que Espanya també el té.
Què vols dir?
Espanya és un animal ferit i acorralat, i en un moment de necessitat pot amenaçar a la UE, explicant que si Catalunya marxa, farà fallida i posarà en risc el sistema monetari europeu. Per primera vegada a la història, el país que s’independitza no ha de justificar la seva viabilitat econòmica, ha de justificar la viabilitat econòmica del país que abandona. La gran assignatura pendent dels nostres polítics no és demostrar la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent, sinó la viabilitat econòmica d’una Espanya sense Catalunya, i garantir aquesta estabilitat.
Per què ens interessa això?
Per diverses raons: són els nostres veïns, i si tens un veí que fa fallida això pot provocar repercussions a nivell polític… Catalunya no vol ser al costat d’una Espanya amb els militars ‘tocant la corneta’. A més, Espanya és un dels teus mercats principals. I, en tercer lloc, els espanyols són els teus cosins-germans, i no desitges mal a ningú. A la vegada, cal demostrar a nivell internacional que la independència de Catalunya és un cas excepcional, que no tornarà a ocórrer… tot i que tu sàpigues que això és mentida.
El FLA s’ha usat per finançar el govern central”
Tot i això, si Madrid fa servir l’amenaça, queda molt clar qui està provocant la crisi…
Una cosa que sap fer molt bé Espanya és malmetre. Si Espanya fa fallida després de la independència de Catalunya, l’oligarquia espanyola acusarà els catalans “d’endur-se tots els diners”.
Tornant al finançament d’una Catalunya independent, on caldria anar a buscar possibles inversions?
Banca internacional i organismes internacionals públics.
Com el Fons Monetari Internacional, per exemple?
El vam descartar, perquè tenen una posició massa neoliberal, i estableixen unes posicions draconianes. També vam obviar el Banc Central Europeu, ja que sempre hi tenim la porta oberta, i volíem alternatives. Hem parlat amb la Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament i Comerç, que té un sistema de gestió de deute i negociació de deute, i es van oferir a fer de mediadors per negociar el deute entre Catalunya i els creditors d’Espanya.
I es pot recórrer a països, també?
Sí, però és una opció que veiem amb recel. El 2012 i el 2014 es van establir aliances amb diversos països, però són estats ‘complicats’ a nivell internacional.
Israel seria un d’aquests casos?
Sí, per exemple. Israel pot ser molt útil, però també hem de mesurar bé que pot tenir conseqüències. Cal valorar molts altres països, i donada la situació actual de la Unió Europea, jo crec que Catalunya faria bé de mirar cap al Regne Unit.
Una aliança amb Regne Unit podria enemistar-nos amb la Unió Europea?
Jo crec que no cal tenir manies, crec que el problema de la UE és que el projecte ha estat monopolitzat per les grans multinacionals. Per què hem de mirar pels interessos d’un organisme internacional que no s’ha posicionat obertament a favor de la independència de Catalunya, i que va rescatar a la banca espanyola amb 100.000 milions d’euros que mai van transcendir als consumidors i als empresaris? Al final, és necessari fer-se valer.
