Eduard Fernández (@eduard_bcn)
El debat polític al voltant de l’augment de l’IRPF entre les rendes altes, l’increment de la pressió fiscal per cobrir el dèficit fiscal o els recents casos d’evasió fiscal han marcat l’actualitat econòmica dels últims dies. Per tal d’obtenir una visió més clara sobre aquestes polèmiques, entrevistem a Josep Maria Paños (Barcelona, 1965), advocat i president de l’Associació Catalana d’Assessors Fiscals, Comptables i Laborals (ACAT). Des de l’ACAT, es transmet un missatge rotund: per tal de millorar l’activitat econòmica, cal rebaixar impostos i eliminar les grans traves burocràtiques actuals.
En les setmanes prèvies a la presentació dels nous pressupostos pel 2017 de la Generalitat, ha donat la sensació que diversos tributs s’han usat com a monedes de canvi entre els grups polítics. Ho veieu així des de l’ACAT?
Sí, des de l’ACAT denunciem que els sistemes tributaris català i espanyol són sistemes kafkians, que no fomenten la competitivitat, la igualtat i la redistribució de la riquesa, i que en aquests moments se centren en cobrir el dèficit fiscal i recaptar impostos. Necessitem una reforma profunda en el sistema tributari.
No ajuden a reactivar l’economia?
No, en absolut. Hi ha una pressió fiscal altíssima, una burocràcia insuportable i unes normes confuses i indefinides que creen inseguretat, i que en aquests moments fa que sigui molt difícil oferir un assessorament fiscal a qualsevol empresa o particular sense por a que allò que estàs dient no sigui modificat per l’administració pocs dies després.
En aquest sentit, les petites i mitjanes empreses són les més perjudicades per aquesta inestabilitat?
Sí, ja que les grans empreses tenen la possibilitat de marxar a un altre lloc. En canvi, les pimes no poden marxar a un altre país, i acaben patint aquesta carrega burocràtica i de pressió fiscal tremenda, i aquesta gran indefinició jurídica. Això evidentment desanima a molta gent, i fa que moltes persones no vulguin contractar a ningú ni emprendre noves activitats econòmiques.
Què cal fer, llavors, per millorar la situació de les pimes, que són la gran majoria d’empreses del país?
Cal eliminar la burocràcia: en un món digital, on l’administració compta amb tanta informació, no és necessari presentar constantment tantes declaracions informatives i tants requisits. A la vegada, pel que fa a les normes fiscals, han de ser poques i clares. Cal que la gent sàpiga des del començament què cal fer per pagar un determinat impost, i que no es canviï constantment el sistema de tributació.
I també calen tipus impositius baixos. Les pimes no poden reactivar l’economia amb una pressió fiscal que a Catalunya pot arribar a ser del 46%, això és impossible. Cal tenir tipus impositius baixos, competitius. El consum i la creació de noves empreses faran augmentar la recaptació.
Això evidentment va acompanyat d’una reforma laboral de debò, i una retallada de la despesa administrativa irrellevant, ja que no té sentit que en aquests moments ens gastem el que ens gastem en organismes com el senat, o que tinguem competències duplicades quan tenim estats centrals, comunitats autònomes, municipis… i tothom té competències de tot. Aquest seria el ‘pack ideal’ perquè aquest país pogués recuperar-se.
El sistema fiscal actual està massa condicionat per l’objectiu de dèficit?
Sí, però també estan condicionats perquè ningú aborda una reforma amb profunditat, com s’hauria d’abordar. Ningú ha pensat en com fer una administració més descentralitzada, més eficaç i més econòmica.
Treure les tisores sempre fa por…
Sí, és un país on hi ha molts funcionaris, on molta gent depèn de l’administració, i fa por. I també espanta fer la reforma laboral.
“Un contracte únic dispararia la contractació”
Quina és la reforma laboral que haurien desitjat?
Jo entenc que s’ha de buscar una liberalització com més àmplia es pugui del mercat laboral. Cal respectar, evidentment, els drets mínims de qualsevol treballador, és a dir, qüestions com les vacances, les hores de jornada de treball… Però fora d’aquestes qüestions s’hauria d’establir una llibertat absoluta de contractació: que la duració del contracte fos la que l’empresari volgués, que el sou fos pactat lliurement… Actualment les empreses han de carregar amb plantilles sobredimensionades, que creen costos desmesurats i que no necessiten, i que acaben abocant a les empreses a tancar, sense cap altra possibilitat de sortida.
Tot i això, l’anterior reforma estatal, de caràcter liberalizador, ha provocat que prop d’una tercera part dels assalariats visqui amb sous precaris. Com lluitem contra aquesta precarització?
Però per què hi ha precarització? Perquè les empreses intenten saltar-se la normativa. Jo estic convençut que si no hi hagués indemnitzacions per acomiadaments, els contractes indefinits es multiplicarien, perquè l’empresa el que busca és evitar un lligam indefinit amb el treballador, que li suposa una càrrega important el dia que no el necessita. I d’aquí sorgeix la precarització, i totes les fórmules de contractació que usen les empreses: buscar contractes d’obra i servei que no ho són, contractes en pràctiques que emmascaren la contractació de treballadors ja formats… En comptes d’això, posem sobre la taula una mesura que permeti contractar a la gent que es vulgui, i quan no se’ls necessiti, que la relació laboral pugi ser finalitzada comunicant-li al treballador. Els contractes indefinits es dispararien.
Un contracte únic per a tots els treballadors, per tant.
Contracte únic a temps complet o jornada parcial, per si volen treballar a diversos llocs a la vegada. Cap empresari amb dos dits de front farà fora un treballador que fa una bona feina. A la vegada, la mobilitat laboral serà tan elevada que si no hi ha cabuda en una empresa, els empleats podran marxar sense problemes a una altra. És el sistema que tenen als Estats Units, on en els pitjors moments de crisis econòmiques, mai s’ha superat una taxa d’atur del 5-6%.
“Una pujada de l’IRPF a les rendes altes seria desmotivadora i contraproduent”
La Generalitat planeja contractar a més de 400 persones i obrir 15 noves oficines de l’Agència Tributària Catalana (ATC) durant la primera meitat del 2017. Com valora l’ACAT aquesta ampliació?
Ho trobo bé sempre que paral·lelament es produeixi una supressió dels organismes estatals que compleixen amb la funció que assumeix l’Agència Tributària Catalana. El que no té sentit és que es creïn 400 places per funcionaris a l’ATC i es mantingui la mateixa plantilla a l’agència tributària estatal. Si aquestes funcions les assumeix l’ACT, l’agència tributària estatal se’n va d’aquí. El problema és que uns fan unes coses amb unes idees, i els altres li tenen por per aquestes idees, amb la qual cosa ningú es mou, i el que s’està creant és una burocràcia immensa.
A nivell català, com valora la reivindicació de diverses formacions polítiques d’apujar l’IRPF sobre les rendes superiors als 60.000 euros anuals?
És una barbaritat. És ineficaç, és desmotivadora i molt contraproduent. Voler dir que una persona que guanya 50.000-60.000 euros actualment és una persona rica, fa riure. Perquè això hauria de ser un salari mínim digne que hauria de tenir qualsevol persona que visqui a l’Europa Occidental, i aquest nivell de renda no es pot començar a gravar.
Jo crec que s’ha de proposar el contrari, un tipus fix, baix i atractiu, perquè desmotivi la defraudació fiscal… Si es paga un 15 o un 20%, no es tindrà cap motivació per evadir impostos, perquè al final serà més senzill legalitzar-ho tot i viure tranquil. Tipus impositius d’un 46 o un 47% provoquen que la gent defraudi.
