Guifré Jordan (@enGuifre) / Eduard Fernández (@eduard_bcn)
El vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha viatjat aquesta setmana als Estats Units per trobar-se amb cercles empresarials i bancs d’inversió nord-americans amb un objectiu clar: garantir el finançament als mercats internacionals d’una possible Catalunya independent. Tot i la discreció del número dos del Govern i el seu equip, que no han donat a conèixer el llistat de reunions de Junqueras, el recolzament financer és una peça clau per l’èxit del procés, i el bon funcionament d’una futura Catalunya sobirana.
Per parlar sobre la percepció que és té des del món inversor internacional sobre una possible escissió d’Espanya, parlem amb el secretari d’Economia de la Generalitat, Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982), poc abans que participi en la presentació del llibre “Zeitnot. El dietari del procés II” a la llibreria Enric Miralles de Palafolls.
El vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras ha remarcat que la mala qualificació del deute català es deu a la dependència actual de l’Estat. Les trobades d’aquests dies estan exclusivament dedicades a garantir el finançament als mercats d’una Catalunya independent?
La nostra feina és garantir que, independentment de la situació política, els serveis que corresponen a la Generalitat de Catalunya estaran finançats. Els ingressos no financers es vehiculen actualment a través del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), ja que Catalunya no té accés als mercats des de l’any 2012.
Quan les agències de qualificació creditícia avaluen a la Generalitat, examinen l’economia del país, els indicadors financers principals de la Generalitat i quines són les relacions amb qui té capacitat sobre l’economia del país, que és el govern espanyol, ja que nosaltres no tenim llibertat per fixar impostos sobre el treball, la riquesa o el consum, que són les variables econòmiques principals.
I què suposa aquesta avaluació esbiaixada?
Aquestes agències ens avaluen d’acord amb aquesta relació amb l’Estat, que es tradueix en un finançament absolutament insuficient. La nostra feina és, atès que en els propers mesos i anys canviarà la situació, estar preparats. D’una banda, el canvi pot ser provocat per la celebració d’un referèndum on guanyi el ‘sí’ i la creació d’un nou estat que es finançarà als mercats. O, per contra, perquè, encara que no se celebri el referèndum, o el perdem, està previst que en un futur les emissions públiques puguin tornar a ser finançades als mercats. Per tant, el FLA s’acabarà, i cal preparar-nos. Nosaltres el que desitgem és que aquesta preparació serveixi per qualsevol de les dues situacions.
En aquest sentit, quan es parla d’una possible independència, quina resposta s’obté per part dels inversors?
Els inversors el que veuen és que és un procés fonamentalment polític, i ningú té dubtes que l’economia catalana, com a economia d’un estat independent, podria finançar-se tant en l’àmbit privat, de les empreses i de les llars, com el de les administracions públiques. El que ens diuen és que estaran pendents del procés i s’hi adaptaran. I que, en qualsevol cas, hi haurà finançament. En determinades situacions de major incertesa pot sortir més car, i en d’altres amb interessos molt més baixos, que és pel que hem de treballar.
“Ningú té dubtes que l’economia catalana, en un estat independent, podrà obtenir finançament”
En un article publicat recentment a Bloomberg, es parlava de l’escepticisme d’alguns inversors respecte al procés. Què hi teniu a dir?
La qualificació de les tres agències creditícies correspon a la Generalitat autonòmica, no a la Catalunya independent, i per tant, la situació canviaria absolutament. A part d’això, totes les agències de ‘ràting’, durant el darrer any, han posat sobre la taula la millora de la situació econòmica de la Generalitat de Catalunya: hem reduït a la meitat el termini de pagament a proveïdors, el dèficit s’ha reduït en 4.000 milions d’euros… De fet, de tot el dèficit que ha reduït el conjunt del regne d’Espanya el 2016, el de la Generalitat de Catalunya suposa el 85%. Per tant, si l’Estat ha complert amb els criteris de la Unió Europea, com a mínim en un 85% , ha estat gràcies a l’esforç de la Generalitat.
I això és valorat pels inversors?
Sí, és percebut pels inversors, i en aquests moments la nostra discrepància respecte algunes agències de ràting és que s’assigna aquest risc polític de forma asimètrica: el situen en l’avaluació de la Generalitat de Catalunya i no en el Regne d’Espanya. Però després també admeten que un empitjorament de la situació de Catalunya provocaria ràpidament un empitjorament de la situació de l’Estat.
Pot preveure’s un augment de dèficit en una Catalunya independent, una situació que els inversors solen veure amb mals ulls?
El que és important és veure les previsions a mig termini. I, a mig termini, una situació d’independència no pot fer res més que millorar les finances de la Generalitat. En primer lloc, perquè tots els impostos els recaptaria el Govern. I, en segon lloc, perquè els nous serveis que hauríem d’assumir tenen un cost menor a aquests majors ingressos que tindríem. Per tant, la situació seria bona, tot i que, els costos de posar en marxa un nou estat i de sortir als mercats en un principi serien una mica més alts. Una situació d’incertesa podria provocar que, en un primer moment, els indicadors econòmics no fossin tant bons. Però mirant a mig termini, la Generalitat podria estar en una situació d’equilibri pressupostari.
En aquest sentit, creu que com més equilibri pressupostari i més estabilitat econòmica hi haurà més aliats quan s’hagin de buscar països que reconeguin el referèndum o una hipotètica independència?
Tot ajuda, però crec que les variables principals que tindran els estats a l’hora de posicionar-se no seran relacionades amb el dèficit de la Generalitat, sinó els interessos que les seves empreses i ciutadans tenen a Catalunya i els interessos que tenen que l’Estat espanyol continuï sent viable. Per tant, que el procés de transició sigui el màxim d’acordat possible. Per exemple, si aquest procés no és acordat, una Catalunya independent naixeria sense deute heretat de l’Estat espanyol, perquè sense acord no és possible assumir una part del deute, tot i que nosaltres volem fer-ho.
No s’intentaria assumir el deute motu proprio?
No podem fer-ho. Si una parella es separa i un és el titular de la hipoteca, i l’altre diu ‘ens separem, però jo ja pagaré la meva part de la hipoteca’, però no té el vistiplau del titular, li serà impossible. El deute està emès a nom del regne d’Espanya.
“El govern espanyol sap que si talla l’aixeta de la Generalitat, primer està reconeixent que ja no té autoritat sobre aquest territori”
Amb tot, nosaltres volem un acord, i això també ho expliquem a tots els inversors, que ens pregunten per quina seria la situació de deute de sortida d’una Catalunya independent.
No són casos al 100% comparables, però l’advocada Ana Stanič diu que quan es va declarar la independència a Eslovènia ningú els va reconèixer. Segons ella, però, una de les coses que va fer adonar als altres estats que de facto el territori ja era un estat, és que ells unilateralment van anar a l’FMI a pagar la part del deute iugoslau que van considerar. I a partir de llavors van arribar els reconeixements per part de la comunitat internacional.
El criteri de fons és que ser un estat vol dir tenir uns drets i unes obligacions, i des del minut zero has de mostrar aquesta voluntat de fer-ho. També és cert que la negociació sobre els actius i passius a Iugoslàvia va durar deu anys, però els casos eslovè i català parteixen de situacions diferents: allà hi havia un estat que s’estava desintegrant, amb una inflació desbocada –no és el cas nostre–. També hi havia una república federada que tenia un banc central descentralitzat, així com també estaven descentralitzades la seguretat ciutadana i l’autoritat fiscal. A més, allà la majoria era gairebé unànime a favor de la independència. Són situacions diferents però nosaltres hem de tenir presents tots els altres processos que s’han fet.
Stanič afirma que l’amenaça de no pagar el deute espantarà la comunitat internacional.
Nosaltres ho formulem d’una altra manera: assumirem la nostra part del deute i per fer-ho, volem l’acord.
Entenem que un impagament català podria suposar un efecte dòmino a l’Estat i això és una avantatge per forçar una negociació, oi?
En aquests moments, les reputacions estan absolutament creuades, i això situa a tothom en els límits del que pot fer i el que no pot fer. Per tant, el govern espanyol sap que si talla l’aixeta de la Generalitat, primer està reconeixent que ja no té autoritat sobre aquest territori i, d’altra banda, si talla l’aixeta i provoca una situació molt complicada a les nostres finances, es contamina ell mateix. La prova és que no ho ha fet.
Ahir van sortir les dades de creixement del PIB i les del descens de l’atur i és destacable la prominència del sector de la construcció. Es detecten indicis que estem tornant a caure en un model molt centrat en el totxo, estem tornant a confiar-nos massa?
Les dades intertrimestrals indiquen un augment del 6,3% del valor afegit de la construcció, el 3% de la indústria i el 2,2% de l’àmbit dels serveis. La construcció està tornant al que haurien de ser els seus valors normals. Tenia un pes molt baix, que no li corresponia per la realitat econòmica del país. Si que és cert que torna a haver-hi un dinamisme important en l’activitat immobiliària, concentrat en algunes grans ciutats i, bé, els errors s’obliden molt ràpid. Les lliçons de les crisis tenen un efecte limitat en el temps. Hi ha crisis de sobreendeutament, i el que hem de fer és estar preparats.
Així, la crisi no està fent canviar res en el model productiu català?
Al contrari. En els últims anys l’economia catalana ha aprofitat el procés de crisi per fer alguns canvis en el procés productiu: som molt més oberts a l’exterior i les exportacions són molt més importants les de fora que les de dins l’Estat espanyol. A més, la productivitat ha augmentat també. Esperem que s’hagin après les lliçons de la crisi.
Hi haurà més viatges del vicepresident per tenir contactes amb inversors?
Nosaltres estem en contacte permanent, sempre, és la nostra feina. Encara que no estiguéssim fent la independència, ho estaríem fent igualment.
