Eduard Fernández (@eduard_bcn)
Pau Caparrós (València, 1974) és director de l’Institut Ignasi Villalonga, una institució que busca impulsar la cooperació a l’Euroregió de l’Arc Mediterrani (Euram), una zona amb nombroses similituds econòmiques i socials, formada per Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Andorra i la Catalunya Nord. Caparrós ens explica com afecta a l’Euram els retards en la creació del Corredor Mediterrani, i quins resultats pot obtenir la nova aliança política per impulsar la infraestructura entre Catalunya i el País Valencià.
Quin possible efecte pot tenir la cooperació entre les Generalitats catalana i valenciana per impulsar el Corredor Mediterrani?
Aquesta unió política provoca un reforç envers Europa, que veu com els màxims representants territorials de dues de les regions per on passa aquest corredor pressionen i fan ‘lobby’. En eixe sentit pot ajudar a que Europa hi vegi més enllà de la pròpia pressió de l’Estat. Pensem que és molt important que des de les institucions europees, responsables en part de finançar aquestes infraestructures, es percebi que hi ha una força de primera magnitud, dels propis governs, amb dues agendes i dues societats civils molt organitzades.
El Tribunal de Comptes Europeu criticava recentment la inversió de fons europeus en infraestructures poc eficients per part del govern espanyol. Pot ser que aquestes crítiques s’incrementin en un futur?
Naturalment, aquesta qüestió farà augmentar la pressió que arriba des d’Europa. Un 90% o un 95% dels fons europeus es destinen al transport ferroviari, i l’Estat se’ls ha gastat en la xarxa d’alta velocitat. El Corredor Mediterrani té un gran nombre de passatgers, però segueix sense tenir aquesta alta velocitat, és a dir, que, en qualsevol cas, les inversions en alta velocitat no s’han realitzat en el Corredor Mediterrani, sinó principalment en altres territoris amb un menor flux de viatgers.
I per part de l’Estat, confieu en algun canvi d’actitud quan finalment s’aconsegueixi crear un nou govern, sigui qui sigui el nou partit governant?
Durant els últims deu anys, des de l’inici del procés de la xarxa transeuropea de transports, el 2006, els incompliments han estat moltíssims, i per tant no hi ha masses raons per confiar ara en un possible compliment. Malgrat tot, quan parlem d’estructures ferroviàries, que són de competència estatal, però amb una fiscalització europea, no queda més remei que tornar a demanar una i mil vegades a l’Estat i al Ministeri de Foment que compleixi amb l’agenda establerta.
Quin és el principal motiu dels retards i de la creació d’un traçat paral·lel al Corredor Mediterrani litoral, que circula pel centre de la Península Ibèrica?
Des de l’Institut Ignasi Villalonga opinem que hi ha una voluntat soterrada, no manifesta, de retardar la connectivitat entre València i Barcelona. Si no, no es pot entendre perquè es fan tants esforços per fer passar el Corredor Mediterrani per Madrid, i de Madrid a Algesires. Cal recordar que malgrat que aquest Corredor Mediterrani es va aprovar en el seu dia amb el traçat del litoral, avui en dia hi ha dos rutes sobre el paper, una que circula pel litoral (Tarragona – Castelló – València – Algecires) i una altra pel centre de la península (Tarragona – Madrid – Algecires). Caldrà veure, d’aquí a deu anys, quan s’analitzi la capacitat d’aquesta segona ruta de mercaderies, si és més còmode, o més productiva que l’itinerari del litoral…
D’altra banda, ¿quin exemple més gràfic i simbòlic es pot donar d’aquesta voluntat soterrada [d’alentir la connexió entre Catalunya i el País Valencià] que el fet que Barcelona i València són les dues úniques grans ciutats de l’estat sense connectar per l’alta velocitat? Són dos territoris molt vinculats a nivell econòmic, ja que Catalunya és el principal client dels productes del País València, i el 40% de l’exportació del País Valencià travessa Catalunya per anar cap a Europa a través del Corredor Mediterrani.
Per això creiem que unes Barcelona i València connectades espanten. Cal recordar que la millora del tram entre Vandellós i Tarragona permetria realitzar el trajecte entre València i Barcelona en poc més de dues hores, la qual cosa faria que la capital catalana tingués com a ciutat més ben connectada València, i no Madrid. Permetria agilitzar viatges de negoci i impulsaria aquest eix comercial. Tothom pot entendre els efectes que tindria això, ja que no només influiria en l’economia, sinó també en la població i en la capacitat d’intercanviar propostes en l’àmbit cultural, social, etcètera.
Quin impacte comercial tindria en les dues regions un Corredor Mediterrani finalitzat?
Algunes previsions d’economistes de la Universitat de València pronostiquen una millora d’entre el 30-35% de les exportacions valencianes, una xifra que fins i tot es podria aplicar al conjunt dels territoris del Corredor Mediterrani. Creiem que la infraestructura podria influir directament en el nombre de clients del port de València o de Barcelona, des d’on es derivarien mercaderies cap al centre d’Europa. Una xarxa ferroviària adaptada no només ens permetria mantenir-nos competitius, sinó ser-ho encara més.
Cal recordar que tant el País Valencià com Catalunya són territoris exportadors, i Catalunya ja exporta més productes a fora de l’estat espanyol que al mercat domèstic. Una major connectivitat ferroviària permetria augmentar la capacitat d’exportació. D’altra banda, la falta d’operativitat del corredor pot produir els efectes contraris, a causa de la competició d’altres infraestructures, com el ja mencionat tram central del Corredor Mediterrani (Algesires-Madrid-Barcelona).
Mentre el Corredor Mediterrani pel litoral segueix envoltat d’incògnites, altres connexions com el Corredor Mediterrani central segueixen rebent inversions, i no se sap quina quantitat de trànsit d’exportació podrà arribar a concentrar, en detriment de la ruta litoral. Això podria fins i tot tindre altres repercussions, com la competitivitat del Port de València, ja que un gran nombre de les mercaderies que hi arriben són destinades a Madrid, un paper que podria passar a jugar Algesires en un futur.
Es tracta, d’alguna manera, d’una cursa contrarellotge entre els dos corredors ferroviaris?
Efectivament, si l’any 2020 continuem com estem, hi haurà un perill real, que és que altres corredors estaran en funcionament, i el pla de finançament de les xarxes transeuropees de transport finalitza el 2020. Això no vol dir que el tram Algesires-Madrid estigui finalitzat, però pot estar molt avançat.
De totes maneres, cal recordar que el Corredor Mediterrani no és tan sols un corredor ferroviari, i també cal reinvidicar accions a nivell d’autovies, de finalització de peatges o de coordinació dels nostres ports. Una cooperació dels nostres ports, per exemple, podria donar arguments als inversors privats per finalitzar determinades accions al Corredor Mediterrani, tant portuàries com logístiques. No és fàcil que governs i institucions cooperin, però és un repte que compartim catalans i valencians.
“Una xarxa ferroviària adaptada no només ens permetria mantenir-nos competitius, sinó ser-ho encara més”
Quins sectors econòmics podrien veure’s més beneficiats d’una millor connexió entre Catalunya i el País Valencià?
Cal fixar-se en els sectors econòmics compartits, que són els principals eixos de reactivació de l’economia. Aquestes indústries poden trobar grans punts de coincidència i coordinació per millorar tot tipus de qüestions com el transport, la generació d’empreses mixtes o projectes conjunts.
L’Institut Ignasi Villalonga ha detectat tres grans sectors compartits: el turisme, l’agroalimentació i el sector de la mobilitat, entesa no només com a infraestructures de transport, o com a espai aeri, sinó també incloent la mobilitat entre les ciutats, ja que es tracta d’una zona molt densificada i on es podrien trobar moltes qüestions en què els municipis podrien cooperar. Hi ha un gran flux de mobilitat entre les ciutats, un enorme intercanvi de ciutadans, i aquesta trama humana també la hem de saber aprofitar.
Aquesta és la clau per la qual l’empresariat valencià té un consens absolut en la necessitat de cooperar amb Catalunya, tant en termes d’infraestructures com en la qüestió del finançament autonòmic. En definitiva, creiem que és necessari aprofitar aquesta consciència col·lectiva empresarial, impossible d’imaginar fa 15 anys.
